Jo no tinc cap problema amb l’Operació Catalunya ni amb què un Estat es defensi quan està sent atacat. Al cap i a la fi, els investigats o espiats van ser els sospitosos habituals: entorn del president Pujol i 3%, i gairebé tots els presumptes damnificats tenien algun grau de culpabilitat. L’Operació Catalunya, com els GAL -salvant les distàncies-, no només estava justificada sinó que hauria estat un greu mancament per part d’Espanya no tenir clavegueram previst per a aquests casos. No va ser escandalós, va ser raonable.
El que és un escàndol és la corrupció que hi havia organitzada al voltant del comissari Villarejo i les persones que el contractaven. El que és un escàndol és aquesta mena d’Estat paral·lel i fraudulent en què tu sabies que havies de pagar 200 o 300 mil euros per un suposat informe a canvi d’obtenir favors clarament irregulars d’aquest personatge. Clarament irregulars per no dir manifestament delictius.
El problema no és que un Estat es defensi. El problema no és que l’Operació Catalunya investigués les persones equivocades -va haver-hi molts pocs errors-, tal com el problema del GAL no és que els etarres no fossin terroristes, amb l’excepció de l’error comès amb Segundo Marey. El problema van ser les persones que, aprofitant la causa justificada d’Espanya contra els qui volien destrurir-la, van crear un submón de trafiques corruptes i escandaloses.
Si confonem les trampes de Villarejo amb la naturalesa de l’Operació Catalunya, també hauríem de parlar de l’Operació Antiborbònica, per com Villarejo va espiar el rei Joan Carles per poder-li fer xantatge.
Fèlix Millet, Sandro Rosell, Carles Vilarrubí, Jordi Pujol Júnior, Oriol Pujol, part de la família Sumarroca, Artur Mas, Jordi Pujol són els sospitosos habituals que quan hi ha renou la policia vigila i interroga. Això va ser l’Operació Catalunya: amb una sabata i una espardenya, amb menys finor de la volguda, i amb un traç que de tan gruixut era de vegades un guixot com també va passar amb els GAL contra ETA, sempre salvant les distàncies que per sort hi va haver -per sort per a Catalunya- entre un cas i l’altre.
Que l’advocat i investigador privat Paco Marco investigui Villarejo i el pou i les ramificacions de la seva infàmia és just i necessari. Que l’independentisme digui que el profe li té mania i que per això ha suspès la Matemàtica -o li han fet l’Operació Catalunya- és victimisme de pati d’escola i de nen que no només mereix suspendre sinó que necessita que quan arribi a casa queixant-se, el seu pare li pegui una sonora, amorosa, pedagògica bufetada.
Les Nines 