Veig Jon Sarabia pel carrer i penso en la quantitat de coses que he sabut i he pogut escriure gràcies a ell. Jon sempre afable, sempre amb el nas vermell. Vermellet. Bé, Jon, bé. Després veig que passa l’Arbós amb una carpeta. Veure l’Arbós que passa és sempre tràgic. Però veure’l amb una carpeta em recorda la vegada que vam anar a dinar al Drolma. Jo llavors escrivia a l’Avui i li havia dedicat uns articles en què li deia que era un sinistre i un palangana. “La palangana sinistra”, em sembla que en una ocasió vaig titular. Bé, jo llavors encara era jove i, emocional, i creia que les persones podien millorar. De manera que tot i tenir una opinió molt clara de l’Arbós, i de tenir-lo milimètricament conceptuat en l’arquetip del desastre, vaig accedir a la seva invitació “per fer les paus”.
Era finals de novembre i el Drolma havia estat pres per la tòfona blanca. L’Arbós va arribar amb una carpeta.
La conversa va anar passant sense pena ni glòria, amb uns relats familiars molt penosos que l’Arbós va confiar-me i que no recordo. Però acabat el segon plat, l’Arbós va prendre la carpeta i va anar posant sobre la taula un a un els articles en què jo havia explicat com és, tot demanant-me per què pensava d’aquella manera. Era el Drolma i no volia marxar de qualsevol manera, però aquella exhibició de grolleria em va semblar impròpia d’una vida civilitzada. Jo no tinc cap problema amb els meus articles però si un poca-pena com l’Arbós em convoca a un dinar de reconciliació és molt barat, i molt xaró, treure com una senyoreta aficionada la llista de greuges. El que de veritat em va ofendre de l’escena no va ser la tensió que es va produir quan li vaig haver de dir, ja que m’ho preguntava, que efectivament em semblava tan imbècil com havia escrit. El que de veritat em va doldre va ser assistir a l’espectacle de la seva humiliació. No m’agrada quan un home es posa en situacions denigrants que no fan cap falta.
L’Arbós és ara entorn claríssim dels investigats per la Fiscalia Anticorrupció pel cas Negreria. És entorn -i soci- de Sandro Rosell, i de Josep Maria Bartomeu. Parlar ara amb l’Arbós per telèfon és comprar números d’una rifa molt fosca. Hi ha intranquil·litat en alguns empleats d’Interpròfit per l’antiga relació amb el Barça: i que Sandro Rosell sigui soci Interpròfit, i els pagaments que el club li va fer-li a l’empresa a canvi de serveis dubtosos crea mareig en l’entorn de l’Arbós, perquè en aquest cas, segons fonts de la màxima solvència, la Guàrdia Civil está decidida a arribar fins al final en l’investigació. ¿Quins serveis va prestar Arbós al Barcelona a canvi dels molts diners que en va cobrar? ¿Què en va fer, l’Arbós, d’aquests diners? Són preguntes que no només es fan els empleats descontents d’Interpròfit. Molt el la línea del rastreig que li faran a Enríquez Negreira per saber què va pagar amb els diners que li van arribar del club, els pagaments que Rosell i Bartomeu feren mentre van ser presidents seran minuciosament observats.
L’Arbós està inquiet perquè sap que ha fet de més i de menys, que les seves factures són de quantitats inassumibles i que els seus suposats assessoraments al club tenen un molt escàs valor al mercat de les coses importants.
Els entorns, les trames, les organitzacions. El problema més greu que té l’Arbós és que si l’investiguen per una cosa i estiren el fil, el poden acabar investigar pe tot. A Interpròfit hi ha el temor que si s’investiga més a fons el conjunt del despatx, i la relació que hi ha entre les monstruoses factures i els pobres serveis prestats, hi haurà “cas Arbós” i serà gros.
La seva relació amb Martí Saballs i Josep Maria Bartomeu. El contracte filtrat de Messi. Factures desorbitades. Hi ha una bomba de rellotgeria que es diu Arbós. El nom encara no circula en públic però en les converses privades ben informades es diu més d’una vegada. Temps ara de vigilar la radioactivitat del personatge. No és que els seus amics hagin d’abandonar-lo, però que cadascú, en l’exercici de la seva prudència i la seva responsabilitat, mesuri el perill de veure’s involucrat en una trama per una tonta conversa que no tocava. Tothom té empreses, tothom té secrets. Tots tenim fils que que ningú no n’ha de fer res. Jo no dic res, perquè després tothom s’enfada, però atenció que els grups de whatsapp els carrega el diable.
L’Arbós, que abans ha passat amb una carpeta, ara torna a passar amb la seva sòcia Roser Tiana que sembla que vingui sempre de tancar les oques. L’Arbós camina amb les cametes massa juntes, com si li hagués baixat la regla per sempre. La Roser és com si ja li hagués marxat -ja per sempre.
Les Nines 