Hi ha una competició molt aferrissada a Barcelona, que és saber si és més burro Jordi Mestre o més pirata l’Albert Arbós. Hi ha moltes persones a qui he demanat opinió i el resultat ha estat molt igualat. De tota manera, he de dir que que com Jordi Mestre solia tenir molts més empleats que l’Arbós, els penjaments que n’he sentit han estat molt superiors.
Jordi Mestre, exvicepresident del Barça, conegut per la frase: “Neymar es quedarà al 200%”, quan tothom sap que va marxar, era també el propietari del grup hoteler Selenta. Era un grup mediocre que el seu pare espavilat havia fundat enredant per allà i enredant per aquí, com el Mig Amic de Peret, i que quan el nen Jordi va intentar elevar la categoria dels hotels a les cinc estrelles, va enfonsarel grup a la mateixa misèria moral i econòmica que ell ha encarnat sempre. Els seus treballadors l’acusen de pèssim patró i de mala persona. Tot i aquestes característiques, tristes i lamentables, cal dir que probablement no mereixia trobar-se en el camí una persona com l’Albert Arbós. Això no s’ho mereix ningú. Bé, sí, només un: Arturo San Agustín, i per qüestions purament estètiques.
Hi ha una anècdota molt clarificadora de com són els dos personatges, Mestre i Arbós. En un moment determinat, Selenta era el principal client d’Interpròfit, l’empresa de comunicació d’Albert Arbós i Roser Tiana, i de la qual n’és soci Sandro Rosell. Jordi Mestre va tenir la idea de demanar, concretament a la Roser, que li acceptessin la filla estudiant per fer unes pràctiques durant uns mesos, i aprengués les vicissituds de l’ofici al que es volia dedicar. Lògicament, la Roser no s’hi va poder negar. Mestre era el seu principal client. I el que va passar fou que quan la nena Mestre, que és molt simpàtica, es va posar tots els treballadors d’Iterpròfit a la setmana, i de seguida aquests empleats, tips i avergonyits de veure com l’Arbós procedia, van advertir-li que l’empresa estava aixecant escandalosament la camisa al seu pare. La nena, més llesta que el progenitor, va demanar les factures i va investigar els suposats serveis prestats a canvi. I va ser tan colossal, i tan devastador, que quan va denunciar-ho al pare, fins i tot un tanoca com ell va entendre que no tenia més remei que acomiadar, per greu incompetència, la cap de comunicació i la cap de màrqueting de Selenta per haver permès aquella brutal enredada. Sense solució de continuïtat, i ben igualment, va suspendre la relació contractual amb l’Albert Arbós i la Roser Tiana.
Diu molt -molt poc, esclar- d’una certa Barcelona que un empresari com Jordi Mestre, vicepresident del Barça, i amb tants hotels i personal al seu eu càrrec, es deixi enganyar d’una manera tan grollera i descarnada per un dels seus proveïdors. I diu molt poc de l’Arbós, i de la seva sòcia, que abusin de la confiança d’un client tan extraordinari passant-li factures surrealistes a canvi de no res, i que hagi de ser una filla becària del teu client qui et descobreixi el pastís perquè els teus treballadors estan tan horroritzats amb els procediments de la teva empresa que se senten en l’obligació moral d’ajudar una noia perquè pugui salvar el seu pare de la trampa.
Quan jo dic que l’Albert Arbós no pot dormir tranquil és per alguna cosa. Cada cop surten més detalls de les seves pràctiques obscures, i puc assegurar que surten de la seva competència sinó de dins mateix de la seva empresa. Cada vegada s’amplia el focus sobre les seves pràctiques dubtoses. És soci de Sandro Rosell. És amic Josep Maria Bartomeu, i el Barça va pagar-li enormes factures mentre fou president. La filtració del contracte de Messi. Els casos com el de Mestre, que un a un poden semblar anecdòtics, però que un posat damunt de l’altre fan un gruix considerable. Algú creu que això passa desapercebut als que s’han decidit a saber la veritat, i a saber-la fins al fons? Són dies incerts, dies radioactius. Dies de controlar el telèfon. Dies de pensar amb qui et veus, i sobretot, amb qui no et veus. Dies i potser setmanes. Sandro Rosell és important que recordi que la Justícia no es va equivocar “amb” ell, sinó de tecla. Un perfil més baix del que darrerament gasta, li aniria molt bé. Jon Sarabia -nas vermell- és una persona molt ben informada, però de moment no puc dir res més. Vénen dies fascinants, en què els meus articles semblaran una versió molt suau, i molt misericordiosa, del que acabarà passant. Dies introspectius per l’Arbós. Dies de seure a la cadira de pensar. Dies de posar en ordre els teus papers, pel que pugui passar. Potser no passa res, però potser sí, i aleshores ja no hi serem a temps. Massa guerres creuades, massa bales perdudes. Dimecres Jaume Giró dinava amb Eduard Pujol a Via Veneto. Si l’Eduard Pujol m’hagués preguntat abans, hauria fet qualsevol altre dinar. Dissabte pujant per Ganduxer vaig veure que el Jan sortia de sopar també a Via Veneto. Aquest sopar sí que calia, per anar aterrant. Va anar bé, aquest sopar. Veureu com d’aquí poc se sabrà que l’espai Barça no es farà tal com estava previst, que és el que jo fa mesos que explico tot i les desenes d’amenaces, via burofax, que he rebut del club. Després vindrà la reculada amb els turcs, amb els terminis, i amb el pressupost de 900 milions per les obres del Camp Nou. Començarem amb un pressupost sobre els 1.500 i acabarem camí dels 2.000. El disbarat que va explicar La Vanguardia, en el sentit que el Barça havia aconseguit un finançament al 6%, és, efectivament, un disbarat. Voldria dir que el club pagaria uns interessos inicials de 100 milions l’any. Però donem-nos un marge, perquè sembla que el Jan, tot i enfadar-se molt amb el meu darrer article sobre ell en aquest blog, m’està començat a fer cas, i està aterrant.
L’Arbós no va aterrar i ara derrapa. I ja només se li obren portes de les que quan ja has passat es tanquen.
Les Nines 