He passat un dia terrible de trucades i missatges d’amics però sobretot coneguts preguntant-me quin grau de perill real corren si en les últimes hores o dies s’han vist amb l’Albert Arbós. Per un dia no crec que passi res però cal evitar la tendència. Perquè esclar, tots pensem sempre que per un dia o per una vegada no passa res, però tots sabem, també, que la sida no s’agafa per fascicles. I aleshores què? Cal ser prudent i entendre que l’Arbós s’ha tornat un focus de problemes. Ell sempre fa el mateix. Hi ha el que en podríem dir una tècnica Arbós, que consisteix a viure a costa d’un empresari que li pagui la festa. Darrerament se’l veu acompanyant el gran Santiago Bellver, tant a Barcelona com a Madrid. És una llàstima que una persona de la qualitat humana i professional de Santiago Bellver, magnífic empresari i de molt agradable presència, es deixi veure amb l’Arbós. No ajuda gens a difondre una imatge prestigiosa, perquè a més a més l’Arbós és indiscret de mena, i documenta minuciosament els restaurants i les companyies amb qui hi sopa o hi dina. A propòsit d’aquests articles que darrerament he escrit sobre ell, m’han arribat multitud de vídeos i fotografies en què l’Arbós retrata el que menja i els qui el conviden, en un greu mancament a la discreció que persones molt honorables com el senyor Bellver mereixen.
Interpròfit porta la comunicació d’aquest concurs que es diu “Cata a per parelles”, ideat i organitzat per Quim Vila. A propòsit d’una de les trobades d’aquest certamen, la setmana passada l’Arbós es va fer convidar pel senyor Bellver a la marisqueria madrilenya Desde de 1911, de gran nivell i que forma part del grup gastronòmic Pescaderías Coruñesas. Una vegada més, l’Arbós va difondre tota classe d’imatges de la vetllada, fent el mec perquè tothom sabés que havia anat a un restaurant molt car i explicant als seus amics qui l’havia convidat. Ningú no n’ha de fer res, d’on sopa o dina el senyor Bellver. Ho dic molt seriosament. Ni on, ni quan, ni amb qui. Tots tenim dret a tenir amistats equivocades, el senyor Bellver també, però em sembla que podem exigir a aquestes equivocacions que no ens humiliïn en públic amb les seves fotos d’instagramer de paper d’estrassa.
No és la primera vegada que l’Arbós compromet el senyor Bellver amb les seves fotografies. També quan alguna vegada l’ha convidat al restaurant Diverxo, de Dabiz Muñoz, ha procedit de la mateixa irresponsable manera. I aleshores el que jo molt clarament dic és que el senyor Bellver ha de valorar si li val la pena la companyia de l’Arbós i si troba acceptable que un saltataulells de pa sucat amb oli comprometi la seva imatge amb tanta frevolesa i mostrant tan poc respecte. Això és el que jo vull dir quan aviso que són dies complicats per sopar amb qui no toca. Fins ara hi havia només un problema de prestigi, però ara pot ser que hi hagi més problemes.
Hem d’estar més atents al que fem. Barcelona -i així ens ha anat- és una ciutat que en general s’hi fixa poc. Tan bon empresari que és Santiago Bellver, tan heroi, i tan bona persona, i és evident que amb l’Arbós hi ha més d’una cosa que li ha passat per alt. El pare del nen Camarasa tampoc no devia fixar-s’hi gaire el dia que li va permetre al nano gastar tota aquella fortuna en fer la pantomima de Francesc Macià, que més d’hora que tard acabarà tancant pels motius exactes que fa uns mesos vaig relatar. Entre tantes d’altres coses, esclar. om la Mercè, que vol tancar la botiga d’on hi havia Semon i no sap com dir-ho, ni com fer-ho; i que després d’haver fracassat estrepitosament amb el seu bar/restaurant Santa Fe, en lloc de deixar-ho córrer -i deixar de perdre diners- vol obrir ara un absurd saló de te perquè la seva gran obsessió és que no es puguin quedar el local Paulino i Pedro Robles, els hereus del Semon de la meva àvia.
Veig que passa Jon Sarabia pel carrer però no li dic res perquè està parlant per telèfon. Anoto a l’agenda trucar-li per agrair-li tota la informació que em regala.
Les Nines 