Les Nines

Jordi Barbeta va dir-li a un tal Galves, que es veu que també escriu, que “les polles que s’ha menjat l’Antich no ens les podríem menjar tu i jo ni en vàries vides”. Jo no crec que l’Antich hagi dedicat la seva vida a fer tal cosa i penso que el Barbeta, sí. L’Antich és el Mig Amic de la cançó del Peret, un oportunista, un trepa, el més llest de la classe tot i que no el més llest del món, com ell creu. Però té el seu talent, la seva gràcia, i no li cal ser una prostituta per aconseguir el que vol. El que pot confondre amb l’Antich és que no li interessa una ideologia concreta, ni una causa, ni tan sols el periodisme. A l’Antich li interessa el poder, i la resta és intercambiable. Això no vol dir menjar polles. Això vol dir tenir clares les prioritats. L’Antich no només té uns recursos personals notables per sortir-se’n sinó que és conscient de tenir-los, i hi creu, i els optimitza de la manera que més li convé a cada moment. 

Jordi Barbeta no és tan bo. No té tantes virtuts, tot i que en té algunes. És un bon periodista, o com a mínim ho era fa uns anys, quan es prenia seriosament l’ofici. Rastrejava bé, tenia informació, sabia utilitzar-la. Però era d’una autoestima tan baixa, creia tan poc en ell mateix i se sentia tan vulnerable, que sovint es posava en situacions humiliants, o de menjar més polles de les que calia, perquè assumia que era l’única manera d’aconseguir el seu propòsit o simplement de no perdre la feina.

Tots dos, l’Antich i Barbeta, són de la mateixa escola. Sento més afecte pel Barbeta que per l’Antich, però més respecte per l’Antich que pel Barbeta. Crec que Barbeta estima més la seva feina i que l’Antich l’exprimeix millor. És propi de la inseguretat del Barbeta haver dit aquesta frase de menyspreu sobre l’Antich, però no l’ha dita perquè el menyspreï, que no el menysprea, sinó per la petitor que sovint senten els empleats acomplexats davant del patró que els ha salvat sempre la vida. L’Antich ha protegit sempre Barbeta i Pilar Rahola. Quan el 2012 Mas va perdre 12 diputats en lloc de guanyar la majoria absoluta, va ser el principi de la fi de l’Antich com a director de La Vanguardia. Però hauria potser pogut conservar el càrrec si s’hagués desfet d’aquests dos i els va mantenir. És una inusual mostra de fidelitat: en general, i sobretot en algú que, com l’Antich, n’ha ofert tan poques. Sovint els que més ajudes, més grolleries diuen sobre tu quan beuen, o quan estan angoixats o tristos, perquè un que és tan desvalgut com per necessitar sempre que el rescatis no sol disposar de la grandesa que cal per acceptar la generositat com un regal i no com un ressentiment.

La principal prerrogativa de qualsevol director de diari és triar els seus columnistes i per tant l’Antich no ha de donar cap explicació sobre aquest que acaba d’acomiadar. Ni sé els motius ni m’interessen, però em sembla poc creïble que hagi estat expulsat per escriure articles en contra de la línia política d’Esquerra, perquè gairebé tots els articulistes d’El Nacional escriuen greus articles sobre la línia política d’Esquerra i no veig que siguin expulsats. Pel que fa a Barbeta, faria bé de ser més agraït amb qui sempre l’ha recollit dels camins poc venturosos on la seva inseguretat l’ha dut.

Sobre el tal Galves, la veritat és que no en sé res. Només puc dir que tot d’un cop hem passat de ni saber que existia a saber que en qualsevol cas ja no existeix.