A una dona has d’estimar-la, has de tenir-ne cura, has de fer-li gràcia, has de convidar-la. Però sobretot has de saber què fer-ne. Ara això sembla masclista. Però si tu d’una dona, de la teva dona, no saps què fer-ne, ni quin paper molt concret li dónes a la teva vida, molt perfilat i que ella l’accepti, tindràs problemes. Problemes més difícils de solucionar que si et troben una infidelitat.
Els fills que tenen molt bona relació amb la seva mare, i d’altres dones de la seva família, sovint tenen dones que entenen poc el seu rol. No se senten la senyora principal de la casa, i cal dir que si no se’n senten és perquè probablement no ho són. Principal vull dir la més atesa, la que té més prioritat, la més estimada. I tu penses, tu que ets un home: per què han de competir? Doncs perquè són dones. La més grotesca característica d’una dona és que competeix pel que no ha de competir i no competeix per les coses serioses. No hi ha res a fer. No intentis cap pedagogia. Si no saps què fer, compra’t un mòbil nou, o qualsevol altra cosa. Unes bambes.
Les dones que hi ha d’altres dones que són el centre de la teva vida, se senten sempre com si encara fossin una nena de la infància a qui has convidat a jugar a casa, o com a molt una novieta que duies un diumenge a dinar perquè la coneguessin els teus pares. No és que les tractis malament, però tens una jerarquia on elles no manen. I per tant acumulen un ressentiment. Te’l tornen d’una manera no gens estrident però molt desagradable: et desatenen com a home, prenen els teus molts regals amb indiferència -o quasi- i els donen per descomptats, de manera que cada vegada els dónes molt més i continuen no tenint-ne mai prou. D’altra banda, desenvolupen també un ressentiment cap a les altres dones més grans (mare, germana, etc.) però sempre dins dels límits d’una certa impotència, perquè a tu no t’odien, ni et volen fer mal, i simplement assisteixen amb desolació a la derrota per la competició del teu amor. Que no t’enganyis en aquest punt de la conversa és molt important: no estan desolades per amor, és perquè han perdut. I per tant aquesta desatenció que et tenen com a home, aquesta indiferència als teus regals, és totalment premeditada: no és que no et valorin, és el que volen que pensis perquè reaccionis. No és una agressió, encara que et molesti tant com si ho fos, és una nostàlgia de medalla de plata.
No hi ha res menys familiar que una dona. Quan reclamen la família és per reclamar l’atenció d’un pare absent o que treballa massa. No els importa la família. Els importes tu i no et tenen. A tu t’importen els teus fills i la teva feina, i la teva família antiga perquè som el que protegim i el que ens protegeix. Elles només et volen tu perquè ets el substitut del seu pare, l’home que tota dona necessita perquè es projecti a través d’ella. Sovint els marits són els primers homes, el primer pare, perquè el de veritat no hi va ser. Una dona no vol una família sinó que et vol a tu, perquè et projectis a través d’ella. “La botella l’encetem plena. Una dona, l’ús l’ha d’omplir”, Gabriel Ferrater ho diu. És més fàcil d’entendre dit així: una dona és una ampolla que s’omple amb l’ús. És més fàcil d’entendre i més fàcil d’acabar a la presó. La família és l’excusa que fa servir la teva dona per retenir-te. Però una dona és l’ésser menys familiar i més antirromàntic del món. I quan tu de veritat impliques la teva família amb la teva dona, tot es tornen inconvenients. Ni tan sols volen ser la més important. Volen ser la única. La única dona.
Els que a més a més som pares de nenes tenim afegida la competició per excel·lència. L’amor d’un pare per a una filla, i més si és una filla intel·ligent, és la relació més pura. És el resum de tot l’amor del món. Les esposes/mares ho entenen abans que tu i saben, també molt abans que tu te n’adonis, que han perdut. Estimen la seva filla, però de vegades, en algunes discussions, veus que surt una brutalitat de fons que no esperaves: per part de la teva dona és la brutalitat de dona humiliada que ha competit i ha perdut amb una nena; una mare que ha de contenir els instints, perquè sap que no són racionals, ni confessables, però que per molt que miri de dissimular no deixa de ser una dona, i per tant una competició equivocada que no pot evitar. També hi ha la brutalitat de la filla, expressada en el menyspreu amb què una dona tracta les altres femelles que ha vençut. No crec que sigui una brutalitat conscient, però l’instint hi és, i és molt concret. Esclar que s’estimen, però algú havia de morir i ha corregut la sang.
Abans he fet una referència molt de passada a la feina, al pare absent. Hi ha més coses: els amics, les il·lusions que cada home té, els viatges, les ciutats. Una dona du molt malament no ser l’eix vertebrador del teu plaer. Hi ha homes que convidem les nostres dones a París però que en algun moment se’ns nota que el que ens fa il·lusió de veritat és París. Nosaltres quan els podem mostrar el que sabem de París. Per l’afany de la competició equivocada, també París els acaba fent nosa i tu ets un imbècil pagant les nits al Costes de 900 en 900 amb cares llargues al teu voltant, peus arrossegats per Saint Honoré i ja de follar ni en parlem.
Però quan penso en com m’ha anat crec que que a la meva dona hauria de pagar-li alguns deutes. Obrir el llibre dels records esfumats i el catàleg de remordiments. Defenso els meus actes: els que vaig fer i els que no. Però també callo, penso en Déu i espero que em rescati. No era la meva intenció espatllar les coses, però algunes vaig espatllar-les. Després vaig demanar perdó i encara que de vegades pensem que no servirà de res, al final sempre serveix. Miro aquesta altra fotografia: és la d’un amor que tot just neixia. És una festa d’aniversari. Tanca els ulls. Demana un desig. Sorpresa. No sé si tu em recordes com jo et recordo a tu. Per damunt dels records vibra la densa zona fosca.
I tot al teu voltant és una cançó d’amor, i tu d’una dona has de saber què fer-ne precisament per això.
Les Nines 