Ahir al circ de la Ponsatí hi vaig veure dos amics: l’Ot Bou, fent de periodista de Vilaweb, i el Jordi Cabré, fent d’advocat de la pobra dona. Em va saber molt greu. Molt de greu i molt de veritat. Em va saber un greu espantós veure dues persones que estimo fent aquest paper d’estrassa. Dues persones intel·ligents, vàlides, que poden dedicar el seu temps a fer coses d’importància, i en canvi allà eren, fent el mec, allargassant una comèdia que no té cap sentit i que només se’n pot escriure per denunciar-la, per escarni-la, per fer veure els independentistes de bona fe, si és que encara en pot quedar algun, que aquesta farsa només redunda en llur humiliació més profunda. Podríem dedicar les nostres vides a coses més interessants. A coses que de fet tinguessin algun interès. Jo veig alguns amics meus com l’Ot o com el Cabré enganxats a aquesta droga que malbarata les vides i les esperances dels que no són capaços de desenganxar-se’n. He vist com aquesta droga deforma les persones i les torna estranyes, obsessives, fosques, i fa que perdin el gust de viure. He vist com a poc a poc els seus cervells es van tornant opacs, Galves, sords al raonament, impermeables a la meravella. M’entristeix que això passi, i m’entristeix que sigui a canvi d’una mentida tan clamorosa, d’una mandra intel·lectual que tan poc diu dels meus amics, que ja fa anys que haurien d’haver fet l’esforç de desintoxicar-se i de dedicar-se a assumptes solvents, i no aquest seguidisme, entre cínic i patètic, de baixador de negres que van a collir maduixes al Maresme, i que ja es veu que en el millor dels casos és un frau i en el pitjor, una malaltia mental severament diagnosticada. Per desgràcia crec que és les dues coses, i totes dues a la vegada.
He mirat de parlar amb ells moltes vegades, però no hem estat de sort. No és una qüestió ideològica, és només un assumpte vital, de què fem amb el nostre temps i amb la Gràcia que ens ha estat concedida. No crec que sigui una manera agraïda de tractar els dons de Déu, i no perquè m’agradi més o menys la idea de la independència de Catalunya, sinó pel circ que s’ha muntat al voltant d’aquesta idea, i i aquest circ els inclou a ells, i és lamentable. És mentida. No existeix.
Penso que tots i sempre ens hem d’exigir una mica més. Molt més. I penso que actituds com les dels meus amics, i els seu posat vital, són el resultat d’una molt escassa exigència. Haurien de ser més valents i enfrontar-se al risc intel·lectual de tornar a pensar cada cosa i de buscar-se un lloc més adequat al món. Si no cregués en ells, no em molestaria a escriure-ho. Si pensés que al capdavall els escau aquesta misèria, perquè més o menys hi empaten, els diria qualsevol altra cosa i escriuria qualsevol altre article. Si em prenc la terrible molèstia d’escriure un article criticant dues persones que de veritat estimo, i que són centrals a la meva vida, és perquè de veritat m’indigna veure com malbaraten el seu talent, les seves habilitats, la seva personalitat; i simplement es limiten a fer el que més còmode els resulta. És una forma de corrupció, de corrupció entre particulars. Quan El Bulli va tancar, Arcadi Espada li va presentar a Ferran Adrià una querella per apropiació indeguda del seu talent. És una mica el mateix, salvant les distàncies, sobretot en el cas del Cabré, que fa tants anys que fa comèdia que ara si ens hi tornéssim a posar seriosament hauríem de tornar a auditar el seu talent, per estar segurs de què en queda. Un bon bocí, n’estic cert. Però esclar, ho hauríem de saber.
Pel que fa a l’Ot, encara té coll per arribar fins al marge, però cada nit puja la marea i cada dia hi ha menys platja.
Les Nines 