Escriure també trenca. Un que escriu és un que escriu i això de vegades pot semblar romàntic però gairebé sempre és brut. Brut per als altres, però també i sobretot but per a mi. La gent diu és que t’has venut o és que m’has traït i tantes versions d’aquestes frases. No és que m’importi gaire el que diu la gent, però entenc que ho diguin, perquè entenc que no és fàcil d’entendre què vol dir “un que escriu”. Jo no puc deixar d’escriure. Ni des d’un punt de vista físic -aquest blog n’és una prova-, ni des del punt de vista moral, és a dir: que necessito orgànicament, vitalment, escriure, i d’una manera o d’una altra no em puc estar d’escriure el que penso, intueixo o veig. Sempre acaba sortint. Sovint m’esforço perquè no surti, però és un esforç que no ha funcionat mai.
De vegades el que escric arriba tard i malament, i tot de cop, i no s’entén. Algun dia hauré d’explicar com va ser exactament l’evolució de la meva relació amb Jaume Giró. És un exemple entre tants, potser un dels més dramàtics. Ho vaig escriure una mica en un article al Diari de Girona, però hi ha una explicació més cínica, més llarga, i en la que jo quedo francament pitjor. He de trobar la manera d’escriure-la i de moment no se m’acut. Qualsevol nit o dia em vindrà al cap, i sabent que serà un article que no em farà cap bé, no tindré més remei que escriure’l.
Un que escriu no pot evitar-ho i alguns amics s’enfaden. D’altres no s’enfaden però els sap greu. No diuen res, i aleshores em sap greu a mi, perquè sé que em respecten que escrigui, i saben com funciona el mecanisme, però el cas és que els sap greu i són els meus amics.
No tinc cap solució ni punt de trobada, ni pacte, ni provisió de fons. No hi ha res que hi pugui fer. He perdut molts amics. Alguns creuen que no els estimava prou i que simplement els vaig vendre. No serveix mai de res donar explicacions, però és una cosa encara més bèstia que vendre’ls, i “bèstia” no és una paraula triada a l’atzar. És realment la bèstia, que no es detura. La bèstia escriu, i jo hi estic implicat. És cert que hi ha una dissociació, entre el jo que viu i el jo que escriu, però jo sóc el jo que que escriu i encara que em fa mal i em pren vida, em representa i em configura i em determina i em fa viure molt més que l’altre, que amb prou feines arriba al final del dia, i per cert d’una forma bastant mediocre.
Escriure no és bonic. Escriure és terrible. Escriure a mitges és un fàstic, i si escriure no taca, no angoixa, no mata, llavors no val la pena, ni és presentable, i és de fet una estafa. Si escriure no et destrueix, no escrius. Escriure per hores és l’horari de la puta. Un nombre d’articles: més puta. Uns temes només: puta i reputa. Escriure o no escriure. I tota la resta és anar vestit de lesbiana a un concert de gais. Però escolti, vostè què fa? Faceva la troia.
Sempre hi ha la temptació de disculpar-se, però és com les explicacions: insincer i absurd. Disculpar-te de què, si saps l’article que ve després? Hi ha dies en què el món pensa i hi ha dies en què som menys forts. Solen ser els mateixos dies. Hi ha dies en què tot ens tremola massa. Tampoc no hi ha res a fer, deixar que aquests dies passin. El món deixa de pesar d’un dia per l’altre. Encadenes dues frases i una altra vegada creus que podries canviar el rumb de la Terra.
Igualment, amb la majoria d’amics no hi ha mai cap problema, i tal com jo els estimo amb les seves coses, ells m’estiem amb les meves, i hi ha èpoques de tot, suposo que com sempre i amb tothom, i la veritat és que no tinc cap queixa, primer perquè queixar-me em sembla sempre absurd i després perquè és la vida que he volgut i si ara mateix em morís pensa que el pacte ha estat més que just.
Un plaer extraordinari, per ser exactes.
Les Nines 