He passat uns dies de franca incomoditat veient com alguns amics encaren relacions que no van enlloc. No puc dir res perquè són les seves relacions i han de viure la vida a la seva manera, però conec el sentiment i sé com acaben aquestes històries. La temptació de parlar més del compte hi és a cada sopar, però per sort sempre acabo trobant la manera de no dir res. Tampoc és que jo hagi estat un prodigi de l’encert en aquest terreny, de manera que el silenci no només em convé sinó que a més a més m’escau. Però em dol veure com les noies s’aprofiten de la debilitat d’aquests amics meus, em dol veure com utilitzen la passió i les ganes sinceres de fer-les felices per convertir les seves vides en un infern d’incertesa, arbitrarietat i el que en podríem dir, encara que soni exagerat, corrupció entre particulars.
Voldria ser capaç de millorar la meva vida en la vida dels altres, i fer d’alguna manera possible el que jo no vaig tenir en els meus amics més joves que tant estimo.
D’una banda, la dona com a ésser depriment, no ha variat gaire. És més o menys com quan jo era jove, i el meu pare el meu avi i el meu besavi. La dona com a ésser depriment, com a tanc contra cada una de les nostres esperances, com a retret contra cada un dels nostres petits plaers que elles no vertebren, no ha variat gaire, ni gens, però ha augmentat la seva crueltat, la seva impunitat, la sensació que només pot ser una dona i afirmar-se com a tal si es comporta com una autèntica miserable amb el noi que l’estima.
El feminisme ha fet tant de mal que les noies s’inventen agressions, violacions o escenes sòrdides en un pàrquing perquè sembli que tenen algun misteri o profunditat; i per acreditar que tenen personalitat, maltracten els nois que les estimen i retorcen l’amor fins que el converteixen en fàstic.
Per què? No se sap. Bé, potser sí que se sap, però jo no ho sé.
El cas és que aquests amics meus enamorats viuen relacions que no tenen res a veure amb l’amor, i el que reben a canvi del seu goig és un conjunt de menyspreus i humiliacions que els entristeixen, i els roben la força i la llum, sense cap altre motiu que la inseguretat i la mediocritat de les tals noies, perquè cal dir que també és mediocritat personal, i no només la indefinició del rol femení en la nostra era.
Com a conseqüència de la proteïna barata hi ha moltes noies molt boniques en aquest temps nostre, moltes més que quan jo era jove i encara hi havia massa escassetat en alguns aspectes de l’alimentació popular. També és cert que nois que valguin la pena n’hi ha molt pocs, però la majoria són amics meus i per tant sé del que parlo quan dic que estic escandalitzat per com són tractats, quan de noies boniques n’hi ha a cabassos i podrien afinar la tria, o fixar ells les condicions i que els fossin més favorables. Em sap un greu espantós que la seva excepcionalitat com a mascles valuosos, peces úniques, unicorns, no sigui reconeguda, ni tan sols detectada.
Descomptant altíssimes excepcions, continua sent dramàtica la diferència que hi ha entre la dona que ens convé per a què sigui mare dels nostres fills i la noia que encarna el que satisfà el nostre biaix més garrí, que també el tenim, i també ens defineix. Una distància insalvable entre la projecció del que hauria de ser la nostra família i la nit que ens espera i com voldríem donar-li despatx.
Després penso que m’he fet gran, que tampoc no tinc una solució màgica, i demano un altre gintònic. El més prudent que en qualsevol situació pot fer un home catòlic, blanc, sentimental i que ronda la cinquantena és demanar més gintònics; fins que arriba un moment en què ja es veu que és millor no demanar absolutament res, i que molt suaument, i sense fer de camí trucades que no toquen, marxis cap a casa a descansar.
Les Nines 