Les Nines

El somni és clar i puc recordar-lo. Jo havia dit a uns amics que venien a Barcelona uns dies de vacances que es podien estar a casa la meva àvia, que era a Marbella de vacances.

Ni jo vaig mai a les cases de ningú, ni m’agrada convidar ningú a casa, i molt menys a casa la meva àvia. Però el somni era així i de fet no tenia res a veure amb la casa. Tenia a veure amb l’abús. M’ofèn de mi mateix, i molt, l’abús amb què sovint tracto els que m’ho donen tot. El somni té a veure amb com m’acostumo a demanar massa a les persones que més generoses són amb mi, i de les que més cura hauria de tenir. Com que ho sé i em faig fàstic, tinc mecanismes per contenir-me, mecanismes que de vegades arriben tard.

És un instint molt de fons de donar per assegurat el seu favor, i visc despreocupat pensant que si tinc un problema ja ells me l’arreglaran. Faig càlculs que els inclouen sense que ells ho sàpiguen. Els dono per descomptat. De vegades els tracto sense gaire delicadesa i com exigint que m’ho donin tot. Ja no valoro ni gairebé agraeixo el que em donen sinó que els odio pel molt poc que un dia entre moltíssims d’altres no poden o decideixen no donar-me.

El somni no té a veure amb no poder pagar un hotel pels meus amics o que ells no puguin pagar-lo. El somni té a veure amb l’abús de fons i es representa en l’escena d’una manera que a mi mateix m’estranya, perquè precisament coses com aquesta són de les poques que no vaig demanar mai a la meva àvia. És la part bruta del somni, la pista que potser el subconscient vol donar-te perquè sàpigues que estàs somiant però en aquell no sé adonar-me’n. Aleshores entro a la porteria i li demano al porter les claus del pis que la meva àvia havia de deixar-li i em diu que no sap res.

Li truco, enfadat, parlo amb ella de mala manera, massa mala manera, però ella està amable i em diu que té un sopar, i a mi em sembla estrany que la meva àvia tingui un sopar quan de sobte la recordo en cadira de rodes, que ja no sap si és de dia o de nit, que la meva mare li va malvendre les dues cases de Marbella. I entre la seva amabilitat i el meu menyspreu recordo també, al final, que va morir fa vuit anys, i em desperto i entenc que tot ha estat somiat.

No es va donar mai aquesta situació concreta, entre la meva àvia i jo. Però se’n van donar d’altres de semblants i el somni les resumeix molt bé. El meu abús, les males maneres. La brutalitat que no s’atura fins la mort, però no sempre tinc la sort de poder-me despertar. Aquesta bèstia que em deforma o que potser és la meva forma i la deformació són els meus intents, no sempre reeixits, de no ser tan miserable. 

Després sóc generós. I no he d’esforçar-m’hi. Ho sóc i fins i tot temeràriament, però aquesta generositat conviu amb l’abús de fons, tan brutal, tan ben explicat en el somni, i que amb qui més vaig exercir-lo va ser amb la meva àvia, encara que només fos perquè ella va ser la més disposada a acceptar-lo. M’agradaria poder-me disculpar per l’agressivitat que tantes vegades vaig mostrar-li, per la violència -no física, cal dir-ho en aquests temps tan escabrosos- amb què vaig reaccionar les poques vegades que no em va donar exactament tot el que vaig demanar-li. No només hauria de disculpar-me amb la meva àvia, suposo. Bé, no és que ho suposi.

De la generositat dels altres no n’he sabut mai què fer. Normalment la rebutjo, perquè em va vergonya que algú faci alguna cosa per a mi. Em sap greu, prefereixo fer-la jo per a ell. Potser aquesta incomoditat, aquest rubor, té alguna cosa a veure amb la navallada que ve després. Perquè la generositat dels altres, quan no la rebutjo, sovint la saquejo. La saquejo de fet, però sobretot en el pensament atroç, en el viure irracional com si el crèdit fos il·limitat. I mentre m’allunyo amb la presa ensangonada i morta entre les dents miro enrere i veig la devastació.