Per indicació d’un amic he vist “Dues ànimes en pena a Inisherien”. Pel·lícula lenta, de poble, terrible. De fet no és una pel·lícula, és una revenja. Va de dos amics i un li diu que no li vol parlar mai més perquè és insubstancial i de conversa estèril. Davant de la insistència de l’abandonat, el que s’avorreix li diu que cada vegada que li torni a parlar es tallarà un dit i li llançarà a la porta de casa. L’amic poc intel·ligent té un ase que estima molt i mor quan es menja un dels dits que l’amic es talla. És un moment trist, la tristesa del burro que mereixen els que miren aquestes coses. No hem de fer tot el que ens diuen els nostres amics, per molt que els estimem tant.
L’argument és absurd, molt exagerat, sense cap solta, sobretot perquè l’amic que no vol parlar és violinista i diu que necessita temps i silenci per escriure música, cosa que no pot fer sense els dits que es talla. És una pel·lícula revenja perquè les persones sense conversa interessant volen fer passar per excèntrics i sonats els qui no volem parlar-vos més perquè heu deixat d’interessar-nos. No vol dir que ja no sigueu interessants, vol dir que nosaltres ja hem après tot el que podíeu donar-nos.
I no estem bojos, ni ens tallem els dits. N’hi ha prou del ghosting. Ara se’n diu així però això m’ho vaig inventar jo quan tenia 13 anys amb el meu pare. Hi ha vegades que ens quedem sense paraules i no hi ha res més que puguem dir. Voldria que no fos així. No és una afectació dir-ho, realment voldria que no fos així, però és així i val més no agreujar-ho amb converses que no van enlloc, incomodíssimes, i que generen un ressentiment que a la llarga fa que la indiferència es torni fins i tot odi, o pel cap baix un rebuig més greu que el simple desinterès.
És molt violent dir-li a algú que ja no ens interessa i no parlar-li més o no respondre-li les trucades. És més fàcil i menys desagradable fer-ho i no dir-ho i que a poc a poc i en silenci vagi entenent la idea. Assumeixo la incomprensió. I el dolor. Però no hi ha una alternativa clara ni maneres educades de deixar de relacionar-se amb qui durant molt de temps has anat a sopar o a prendre gintonics. No hi ha una manera no grollera i no ofensiva de fer-li saber a una persona que ja no pots suportar més perdre el temps amb ella.
Una reacció quan aquestes coses passen és que la víctima t’acusi de desequilibrat o de boig, però l’explicació té a veure amb la poca substància de l’ofès. L’altra reacció són les queixes com qui es queixa a l’àrbitre quan el partit s’ha acabat. El silenci és també una relació, però lamentablement la més escassa.
És depriment. És desolador. Vosaltres creieu que sou la part més afectada però perquè també en el dolor sou simples i només noteu el blau del cop. L’angoixa és nostra, com sempre. L’angoixa que ens va dur a la distància. Si us serveix de consol, algunes nits de ja no parlar-vos, fabulant que encara podríeu tenir llum, juguem a bressolar el vostre fantasma.
Les Nines 