La mort que no admet que la segueixin. La inauguració de la tempesta. Tota l’angoixa com l’eternitat. Tot el que es trenca. La frase “fugim junts” que et precipita a l’abisme i dinamita els ponts que aneu deixant enrere.
I després la mirada dividida en dues meitats entre un home y la seva vida, perquè ja no entens res i deixa de caure el temps per la seva lenta cabellera teixida de malenconia i de records.
Els seus ulls tan blaus es tornen amargs, vells astres de l’admiració, espirals del vertigen que foren i ara son naufragis fins que et diuen adéu i no havies arribat encara.
Llavors allunyar-te és un dol que no esperaves. Allunyar-te del pensament, de l’agitació limitada dels homes, i resistir en el silenci, entre els mil reflexes de la solitud. Allunyar-te de tu mateix i de les trampes que et paren les teves ales. Saltar al buit des del més endinsat promontori de la quimera.
Desenredar-te de les seves venes, de la seva llengua. Potser encara queda una paraula en les seves il·lusions enterrades però en la darrera llàgrima hi ha un àngel que s’ofega sense ni tan sols demanar auxili.
Els meus avions han aterrat sempre on esperaven les mans tremoloses de l’angoixa. No he estat avar ni de la meva vida ni de les meves naus. Ara sóc un fantasma d’hivern aturat a la porta de la meva edat. Ara sóc un fantasma de neu però ningú no ha viscut una vida més bonica que la meva. Cels d’estius i les estrelles queien per curar la teva pell ferida. Vaig atendre el meu destí i els impulsos. Després has de deixar que els vaixells s’allunyin com les cistelletes il·luminades de la festa cap als fars del desastre.
Les Nines 