He vist The Diplomat per indicació de la meva dona. És una molt bona sèrie, però basada en els estereotips racials i de gènere tan molestos de la nostra era. La protagonista és una dona, el seu ajudant és negre, i a la vegada el negre es baixa una asiàtica que és de la CIA. N’hi ha un altre, que no se sap si és noia o noi, i que té pinta de ser propaganda fluïda, però vaig pel tercer capítol i encara no ho sabria dir. L’home més rellevant de l’obra és el marit de la protagonista, brillant però desubicat en el seu rol -és a dir, passat de moda- i incòmode amb el fet de ja no ser tan important com la seva esposa. Més propaganda. És el somni wok de la correcció política traslladat a gairebé totes les pel·lícules, empreses o el que sigui. Si jo formés part d’aquest wok em sentiria humiliat per com em fan se una quota en la ficció que no té res a veure amb la realitat.
Hi ha dones que fan bé la seva feina, i negres que es follen asiàtiques, però no estan tots posats en fila. Són l’excepció, com la cuina mexicana molt ben feta. L’excecpció feta norma, i pamflet, als anuncis d’Apple o a les sèries de Netflix. Si així se senten més tranquils, que ho facin. Si així guanyen o creuen que guanyen un determinat públic, endavant. Però que sàpiguen si tenen alguna esperança d’adreçar-se a un receptor adult sense ofendre la seva intel·ligència, aquesta esperança no existeix. No existeix en mi, no existeix en la meva filla ni en les seves amigues. Se us veu el llautó i feu el ridícul. Un ridícul estrepitós. Un ridícul tan gros que és un ridícul a banda, i que podem fer-ne abstracció i dir que malgrat tot la sèrie és molt bona. És un ridícul tan sonat que ni ens enfada, ni ens du a fer una esmena a la totalitat. És un ridícul tan clar que pots encledar-lo i aïllar-lo de la resta del contingut. Com un càncer i extirpar-lo. Això faig mentalment quan veig la sèrie: saber que és propaganda, obviar-la, i continuar veient el que té d’interessant la trama.
Cal dir també que això només passa per la molt bona qualitat del drama, i la molt bona interpretació dels actors. Si fossin una mica més dolents, només una mica, hauria deixat la sèrie els primers deu minuts, perquè el ridícul m’hagués inundat l’iPad. Es pot ser un cretí i mantenir l’interès d’un públic intel·ligent, però ha de ser a canvi d’una qualitat desmesurada i que compensi.
Per molt que la propaganda s’esforci en crear models i referents extravagants, encara vivim en un món on els catòlics solen ser millors que els no catòlics, perquè la fe dóna una profunditat que si no la tens sempre vas coix i et fan falta més explicacions per entendre les coses. El laïcisme és un ressentiment, i com tots els ressentiments, una xacra. Per moltes sèries i moltes lleis que es facin en el sentit contrari, el talent continua sent molt majoritàriament masculí: l’art important, les grans obres d’art les fan la immensa majoria de vegades els homes, en la literatura i en l’alta cuina, en l’escultura i en la pintura, en la cançó i en la cinematografia. El talent sempre ha estat masculí i el masclisme sempre ha estat una excusa de les dones per justificar un clamorosa manca de producció interessant, o ni que només sigui interessanteta. Pel que fa als negres, està més distribuït, però a Barcelona hi ha els que hi ha, i que n’haguem de tenir un a cada puta cosa que fem de cara al públic em sembla una sobrerepresentació gairebé burlesca de la realitat. Si ho fessin amb una particularitat meva, em sentiria tractat com una mona de fira.
The Diplomat és una bona sèrie en la línia de House of cards (versió americana) o The west wing. House of cards la vaig deixar de veure el dia que van esborrar-ne Kevin Spacey perquè feia 20 anys li va tocar el cul a un noi. Si jo hagués estat el noi, li hagués demanat un autògraf, li hagués fet un morreig, i li hagués donat de tot cor les gràcies.
Les Nines 