Abril és per a mi el més cruel, el que d’una manera més salvatge em destrueix. Em quedo sense forces al principi del dia, tot em fa estornudar, em vull imposar a la tendència i aleshores vaig excessos que m’acaben de rebregar. Sóc excessiu, impuntual, treballo poc pel que a mi m’agrada treballar, però que és molt més que qualsevol altre periodista català i per això no se’m nota gaire. Només els lectors més atents adverteixen una producció més escassa. No és que sigui una producció “més escassa”. És una sequera total, dissimulada, expremuda fins que no em queda ni una gota de mi mateix; és un desert que transito amb ofici, per intuïció, però amb poca inspiració, amb el talent molt arran -i quan n’hi ha algun. Un talent que ara neix i ara fina, i que tan nerviós em posa. Poques ganes d’escriure que tan misteriosament com l’abril marxen, tornen el maig.
Em sap greu aquest article esotèric, com si fos l’horòscop. Només falta que em posi a parlar de l’energia o de les xacres, Només falta que em faci mirar la carta astral. Es comença parlant de mesos i s’acaba fent tam-tam.
He estat fora de circulació uns dies. De fet no ho he estat, però jo me’n sentia. Viure generosament té aquests petits regals inesperats. Quan passes uns dies difícils, uns dies en què no pots fer tant, i et sents malament perquè hi ha números vermells en la teva calculadora interior, des de fora encara se’t veu bé, i continues sent qui més dóna. Continues sent el que millor explica més coses, encara que per dins et sentis una impotent bola de greix, un drama de manifesta incapacitat, tot molt lent, un gran esforç per total no fer res, arribo tard o massa d’hora, només penso en l’hora de tornar al llit i quan intento rebel·lar-me contra el nefast sentiment, allargo les nits innecessàriament, i els gintònics i l’endemà no només és abril sinó que a més a més hi ha la devastació afegida d’un que després de tants anys ara resulta que s’ha oblidat de com beure i no coneix els seus límits.
Abril que d’altra banda em duu sempre les seves flors, coneixences encantadores, restaurants en el seu punt exacte, el sol quan es pon a la barra de Nobu a partir de les 19:00, l’aire que és més tebi sense que arribi a fer calor. Abril que no és una col·lecció de desgràcies ni d’esdeveniments tètrics, ni tinc cap especial mala sort. Tot el contrari, la vida em somriu com els capvespres més llargs i més amables sobre la meva ciutat.
Ha passat un altre any i el que em destrossava se n’ha anat. Potser fer-se gran és començar a escriure articles sobre els mesos de l’any. Potser comences a encarar la llarga recta final quan t’adones que no ets inmortal -això va passar-me fa ja alguns anys- i t’acabes convertint en un trist escriptoret de calendari. Abril jo no hi sóc i ara he tornat.
Les Nines 