Ara feia dies que no sortia l’Arbós i està bé que faci dies que no surti l’Arbós, perquè el que una ciutat tranquil·la ha de fer és procurar que l’Arbós no surti en lloc. Però aquest cap de setmana ha estat molt gros, el que ha fet, i val la pena consignar-ho. Ha intentat fer-se el trobadís amb l’Obama, (l’Springsteen i l’E.T. no li interessaven tant).
Ell volia l’Obama per organitzar-li un dinar amb Martí Saballs i Arturo San Agustín i rellançar amb aquesta estampa la seva decaiguda agència de comunicació, després que Mestre li descobrís l’arrambada i deixés per sempre de ser el seu client. L’objectiu de l’Arbós era l’Obama i l’Obama estava mort de por.
De fet, I l’Obama no volia anar a Montserrat, només volia fugir de l’Arbós, que anava amunt i avall pels volts de l’hotel La Florida, com un boig, pensant en dur-lo a La Venta a menjar cargols. Un de la seguretat de l’Obama, gran lector meu, va identificar l’Arbós i em va telefonar alarmat. Els vaig recomanar que fugissin. L’Obama no sabia qui era l’Arbós, però el meu contacte li va fer un resum i de seguida ho va entendre tot. Quan li van explicar la part delicada, la de l’Arturo San Agustín -i això vull no vull passar-ho per alt perquè són coses boniques que normalment no se saben i per a mi tenen molt de valor- va dir-li al de seguretat que avisés un de la porta i li oferissin ajuda a través de la seva fundació. L’Arturo por obrir poc la boca, i les olives si són grans les ha de tallar amb forquilla i ganivet. Una oliva contra Roma. Arturo per orgull dissimula però jo sé que fa anys que el que necessita és ben bé això: una fundació.
Va patir molt l’Obama, aquell matí, fugint. El president dels últims anys que en més guerres ens va ficar, tenia por real de trobar-se l’Arbós, de no saber dir que no i acabar menjant cargols y butifarra -bona- de Lleida. La reverència que encabat li fa al pare abat no és per la fe sinó per l’agraïment d’haver-se lliurat de l’Arbós. Cal dir que des de Himmler, Montserrat no rebia un visitant tan il·lustre. El primer buscava el Sant Grial, el segon buscava fugir de l’Arbós. Himmler va fracassar i es va suïcidar. Obama se’n va sortir, però tant pels pèls, que va considerar que havia de donar gràcies a Déu fent una mica de penitència i fou així que se’n va anar a dinar a un dels restaurants més afrosos d’Espanya: l’Àbac. De camí al restaurant va veure pel carrer Jon Sarabia, i va preguntar: ‘qui és aquest home que té un nas tan vermell?”. Quan va entrar al restaurant, el seu de seguretat vaq mirar: no hi havia l’Arbós. Tampoc hi era Sarabia, llàstima, a qui dec tants passatges d’articles com aquest. Va ser un dinar dur. Però amb el goig de fons d’oferir la ingesta de cada un d’aquells espantosos plats com un sacrifici a Déu Nostre Senyor en gratitud per haver-lo lliurat de la humiliació de ser l’home que va matar Bin Laden i que molts anys després hagués de veure com elseus dies de glòria quedaven dramàticament arruïnats per haver donat la mà a l’Arbós.
Ha quedat molt sorprès, l’Obama, de tot el que li han explicat de l’Arbós. No s’ho creia, no s’ho esperava, ha marxat amb el cor encongit. Ara diu que allà on viu també variarà de rutes per no trobar-se’l, perquè té por que s’hagi après els llocs per on surt i entra de casa seva o els restaurants on va a sopar. Es veu que n’hi ha dos del seu equip que s’han posat a treballar en l’única tasca de fer rutes americanes anti-Arbós. Un tercer, no el meu amic sinó un altre, no viatjarà de tornada amb la delegació als Estats Units i es quedarà fent treball de camp a Barcelona, entre Calvet, General Goded y la botiga Camarasa, que també ha estat tema de conversa, però fonts oficials m’han demanat que no expliqui el que n’han dit perquè els sembla inadequat que un expresident dels Estats Units critiqui un negoci obert al públic.
“Arbós no” ha estat el lema passiu d’aquest cap de setmana. Ahir tornant a casa el vaig veure a General Goded passejant el seu gos. Jo no dic res però em sembla que aquest gos comença a anar coix.
Les Nines 