Les Nines

M’ha caigut a les mans un llibre de Marta Ramon sobre la presidència de Josep Maria Bartomeu. Marta Ramon és una periodista de l’Ara i de RAC1. El llibre es diu “El llegat enverinat de Bartomeu”. Jo no tinc cap simpatia per aquest expresident i penso que va fer-ho malament, o molt malament.

Però em sorprèn que Marta Ramon, periodista de l’Ara, expliqui les coses en tercera persona, quan pel cap baix li escauria la segona. Quan t’agrada escriure dur, i a mi m’agrada escriure dur, has d’estar segur que tu encarnes la primera duresa. Són diverses, per exemple, les referències que Marta Ramon fa a l’assessor Jaume Masferrer. Diverses i insultants, de totes les maneres possibles.

Jo no dic que no es pugui tenir una opinió contrària al senyor Masferrer i a la seva feina, però si algú com Marta Ramon decideix escriure’n, hauria d’explicar la història sencera. En aquesta confusió permanent que té la premsa política catalana entre el seu fanatisme i el seu deure professional, uns dies abans del partit contra el Madrid que volia reventar allò que en diguérem el “Tsunami Democràtic” -i que al final va acabar amb la mateixa comèdia de pam i pipa de sempre- la periodista Marta Ramon es va transvestir d’activista i va telefonar al senyor Masferrer en nom del Tsunami per exigir-li que deixés passar les pancartes i altres materials que el tal moviment volia utilitzar per boicotejar la vetllada. El senyor Masferrer s’hi va negar, i va dir que totes les persones i materials haurien de passar els controls de seguretat que Marta Ramon pretenia saltar-se.

Més enllà de la tensió inicial, i d’uns pilotes lamentables que en un moment del joc es van llençar al camp, el partit es va poder jugar amb normalitat i una vegada més l’independentisme va fer el ridícul. Al cap d’uns dies, el cap d’Esports de RAC1, Edu de Batlle, va telefonar al senyor Masferrer demanant-li que no expliqués a ningú la trucada que li havia fet Marta Ramon en nom del Tsumani.

Jo crec que Marta Ramon falta al dret d’estar ben informats dels seus lectors si no explica que el que ella pensa del periodisme, del Barça, dels partits de futbol contra el Madrid i del seu lloc al món, i que és exactament la trucada que va fer-li a Jaume Masferrer per demanar-li que cometés un delicte. Perquè és un delicte, i greu, que un club posi en perill la seguretat dels assistents a un event massiu permetent d’amagatotis l’entrada de segons quins materials prohibits.

Jo voldria que la senyora Ramon reflexionés sobre el seu paper, el d’ella i els periodistes com ella, que amb el seu periodisme militant han propiciat un club amb una massa social acrítica que s’ha deixat enganyar i saquejar, fins a aquesta última pregunta d’on pengem ara, a punt de caure a l’abisme de la societat anònima. 

Si pensa que m’errro, li estaria molt agraït que tingués la bondat d’indicar-me en quin moment la seva feina va servir perquè els socis i els aficionats del club fossin persones més informades i per tant més lliure i més capaces d’alçar-se contra la incompetència i la negligència d’aquell president o del d’ara. Voldria també que la senyora Ramon, per poder parlar seriosament d’herències enverinades, em guiés en la correcta direcció per poder trobar la seva pila d’articles deunciant com Piqué, Busquets, Jordi Alba i Messi van atracar el club aprofitant la feblesa i la petitor del president Bartomeu. Perquè esclar, estic segur que si la senyora Ramon ha fet un llibre en tercera persona parlant del verí dels altres, deu estar molt segura que ella va obrar en el sentit contrari i que pot per tant donar-nos lliçons des d’una superioritat moral i professional guanyada a pols per la seva bona feina.

Ben igualment, m’agradaria saber també com creu que el seu activisme polític va beneficiar el Barça, en quin sentit creu que l’equip i els jugadors van poder guanyar més títols i fer millor la seva feina gràcies a interferències com las que va intentar amb el senyor Masferrer. Va ser la única trucada? Em sembla que no. Va ser l’únic intent de la senyora Ramon de boicotejar un partit del Barça? Em sembla que tampoc.

També voldria saber en quin punt creu la senyor Ramon -si és que en algun punt ho creu- que els seus intents de sabotejar els partits del Barça, entre d’altres pràctiques del seu activisme, van beneficiar la idea de la independència de Catalunya. No voldria res més ara que saber si opina que les seves actuacions ens van apropar a la llibertat nacional, i si creu que no, quina autocrítica ha estat capaç de fer en els darrers mesos o anys. Ha trucat Marta Ramon al president Laporta per saltar-se algun altre control de seguretat?  

Si fem un llibre sobre herències enverinades, hem d’explicar tot el verí. Hem d’explicar què vas fer tu quan encara alguna cosa podia fer-se per evitar la demolició del club. També voldria que la senyora Ramon em digués on puc trobar els articles que de ben segur ha escrit sobre l’escàndol de l’adjudicació de les obres del Camp Nou, i sobre com aquells 900 milions s’han convertit en 1.500, i només per a l’Estadi, perquè de moment el nou Palau Blaugrana ha quedat fora del quasi duplicat pressupost.

Si som valents per denunciar els altres, Marta, per què ha de trucar el teu cap d’Esports al senyor Masferrer per intentar que no constin les teves trucades? Quina valentia és aquesta? Quina professionalitat? Quina dignitat? Em perdo en el teu mapa de cinisme, oportunisme i fanatisme covard. 

Algun dia quan els últims trossos del Barça acabin de caure, com caigueren els trossos del procés i del Tsunami, et preguntaràs com ha pogut ser i escriuràs un llibre sobre l’herència enverinada d’algú altre. Sempre com si tu no hi haguessis tingut res a verure. Sempre com si tu haguessis fet la teva feina. Sempre en tercera persona i demanant a papi que t’esborri les trucades. Sempre amb la mediocritat de creure que la militància és millor que explicar la veritat. 

Sou culpables i jo us acuso d’haver destruït un país i un club amb la vostra deixadesa intel·lectual i amb la vostra misèria moral. Sou culpables perquè sou uns covards, perquè no heu donat mai la cara per les coses ni per les persones que us estimeu, si és que de veritat estimeu algú o alguna cosa, i només heu intentat aprofitar-vos-en. No heu pres mai cap risc, cap incomoditat. Heu participat de tots els linxaments, no us heu atrevit mai a tenir una sola idea orginal, ni molts menys a defensar-la contra la turba encegada i brutal. No pots dir, no podeu dir que no ho veiéssiu. Esclar que ho vèieu, com ho veieu ara. Però us resulta més còmode callar, i a sobre ens voleu fer creure que així sou més barcelonistes o més patriotes. Què n’heu fet, del Barça? I de Catalunya? Com us ha anat? Com ha quedat el que defensaveu? Quin preu heu pagat? Quin intent heu fet que ni que només sigui una estona us hagi posat en una situació delicada?

Marta, has estat la catifa de tots els que han trepitjat el Barça. I quan els que hi havia no el trepitjaven prou et vas oferir tu mateixa a trepitjar-lo, com el dia que vas trucar al senyor Masferrer. I t’ho torno a preguntar? Va ser l’única trucada? Tu ets el verí del teu periodisme de baixa estofa, pamfletari, sense desig de veritat ni de món millor. Quan tot caigui i et preguntis què ha passat, els trossets del mirall trencat reflectiran esquerdada la teva infinita barra.