L’anticolauisme, l’antipedrosanchsime i l’independentisme tenen en comú que després la gent surt al carrer i no passa res. No votaré Colau. No votaré Pedro Sánchez. No penso que Espanya sigui inqüestionable en la seva relació amb Catalunya. Però aquests tres moviments -per dir-ho així- han forçat tant el drama, han dut tan al límit la seva argumentació, que més d’hora que tard s’han esgotat les metàfores, i les vides normals de les persones ordinàries han continuat igual i cada matí ha sortit sol. Colau guanyarà o quasi. Pedro Sánchez podrà sumar després de les generals de desembre. L’independentisme és un record remot.
La realitat importa. No només en el sentit de tenir raó, sinó sobretot en el de fer la compra, dur els nens a l’escola i marxar de cap de setmana. És la realitat rutinària, sovint vulgar, que ens condiciona molt més el caràcter i l’estat d’ànim que la ideologia o les grans veritats. Tothom viu bé a Barcelona, cal ser realment un amargat per no estar content en aquesta ciutat. A Espanya, si fa no fa el mateix, tot i que Barcelona és un cas de molt especial benestar. Quan vam deixar de fer comèdia, vam veure que no teníem tants problemes com per haver-nos d’embolicar amb el salt a l’abisme de la independència. Vam dir que era la fi del món. Com la sequera. I naturalment ha tornat a ploure.
És aquesta fi del món de cada vint minuts proclamada. És aquesta fi del món pueril, banal, ruralitzant, fanàtica. I cada dia el dia torna a començar desmentint els foscos presagis. És aquesta fi del món prefeixista, prebèl·lica, embogida, que fa que per uns instants -que de vegades són èpoques- les societats es tornin cegues de tumult i barbàrie. Ha passat en alguns altres moments de la història d’Europa i d’Espanya. Ara no ha passat precisament perquè vivim massa bé com per no adonar-nos-en. Vivim massa bé perquè a l’hora d’assaltar el Parlament o l’aeroport no ens pugui l’instint de tornar a casa, que entre una cosa i l’altra s’ha fet ja l’hora de sopar.
El recurs fàcil és el martell contra la pedra. Trencaràs la pedra, però no construiràs res de nou si a banda del martell no tens cap altra cosa. Tenir Jaume Collboni és no tenir cap altra cosa, com tenir Feijóo. Els independentistes no cal que ho digui jo: tots vam poder veure, i tots amb estupefacció, que més enllà de la pinyata de l’1 d’octubre no tenien res més, i ells tots solets es van pagar l’avió d’escapar-se de la seva pròpia independència o l’AVE per anar a Madrid a fer-se detenir, jutjar i empresonar. Ben fet, bons minyons. És així com m’agrada a mi.
El populisme és exactament aquesta esmena a la totalitat en un món d’ombres i matisos i vides d’inevitable imperfecció. No funciona cridar més sinó explicar millor les coses, i ser propositiu, i preservar l’alegria, i el matí de l’endemà, i l’altre.
Hi ha rebots d’ira i l’escuma puja, com la febre, però tenim més medicaments que patologies, una interminable col·lecció de malalties eradicades, 320 dies de sol l’any i unes immenses ganes de viure.
Les Nines 