Madrid és el lloc que anem quan ens frustra Barcelona o el que ens passa a Barcelona i Madrid ens acull molt bé. Molt amable, molt estimada ciutat, brillant, un poc puta, sempre més excitada que nosaltres. Ens fascina la rebuda, creiem que hem trobat el lloc, fins que a poc a poc el nostre mecanisme s’encalla, s’espatlla, col·lisiona; creix l’angoixa altra volta, ens mirem en la ciutat i veiem l’èxit del que fem però enlloc no podem veure-hi qui som. Hi tenim amics, negocis, ens van bé les coses. Ningú no ens molesta, ens ho posen molt fàcil. Encara és un distintiu ser català a Madrid. Però hi ha alguna cosa de Barcelona per a qui hi ha viscut sempre que fa que qualsevol altra ciutat li acabi resultant inhòspita. Una violència de baixíssima intensitat, una molèstia a la mà amb què escrius, una incomoditat difícil d’explicar però que desconcerta els que estem acostumats a viure en la lliçó intranscendent però hipnòtica del màxim benestar. Madrid és el contrari de la resignació, tenen moltes més ganes de viure que nosaltres, però amb l’ambició d’una vida i d’un benestar, d’una qualitat i d’una suavitat que Barcelona ja fa anys que la vàrem trobar, elevar, i destil·lar-la en elixir; i sempre que ens n’allunyem, ens falta. Després hi ha la colla d’imbècils que ens envolta, el tel gris amb què fa mitjana la ciutat, la desesperant manera de votar, les convencions provincianes. Barcelona no ha tingut mai ni una sola idea de per on començar a interpretar el luxe.
Però fer-se gran vol dir aprendre a viure al teu lloc fent del que tens el fruit d’un art imprevisible. Això també ho dic per la teva família. Cada cop que creus que t’escapes a Madrid, els teus fantasmes i les seves angoixes i la teva frustració s’escapen amb tu. I és dolç i és alliberador pensant que podríem viure com si fos veritat que la generositat i l’agraïment són els sentiments preferits de Déu. És fascinant arribar de tant en tant a Madrid i sentir-se ben rebut en una ciutat on ningú no et molesta per qui ets i tothom et valora pel que fas. Però passen els dies i per a un barceloní és inevitable anar-se sentir incòmode en un lloc que tot ho fa per agradar a Déu però que Déu no el va acaronar el dia que va crear-lo.
“Anar a Madrid” no és un destí, és un concepte. No és que vagis a un lloc. És que fas una cosa. “Vas a Madrid”. “Anar a Madrid” és com els habitants de L’Hospitalet, la ciutat no capital de província més poblada d’Espanya: la meitat hi viuen perquè van voler-ho, i l’altra meitat eren de qualsevol altre lloc, un dia van entrar-hi en cotxe i quan ja duien una setmana donant voltes per aquell laberint van deixar-ho córrer i es van comprar un pis. La meitat de catalans que va a Madrid a fer negocis no va a fer a negocis, sinó que “va a Madrid”. Fuig del laberint, es compra un pis i aixeca una empresa que guanya desenes de milions d’euros l’any. Però el primer impuls va ser fugir, “anar a Madrid”, poder existir en condicions més justes, menys insultants i absurdes, i tenir la sensació que els teus interlocutors han sortit d’una escola encara que sigui pública, i no d’una cova amb un senglar i un garrot, com tan sovint passa aquí.
Madrid és el refugi i no viurem prou vides per agrair-los el nervi, l’hospitalitaltat, la velocitat. Una ciutat on el que hi passa és important i desencadena el que passa l’endemà. Després tornem a Barcelona i no viuríem a cap altre lloc. Hi ha una qualitat molt de fons i que tenim molt incorporada semblant a quan abraces un amic a l’hivern, encara du l’abric posat, i notes que és impossible que no sigui Loro Piana. Barcelona és aquesta memòria de la pell, i per descomptat anirem i tornarem d’on convingui a fer ens negocis que facin falta, però quan toques una cosa i no té aquest tacte, hi ha un món interior que et cau tan avall de dins teu que no hi ha cap cort que pugui consolar-te.
Les Nines 