Mai una carn tan tendra no ha estat entre els meus llavis com la del cabrit d’Etxebarri. Fa temps que el plat no és a la carta perquè el proveïdor s’ha cansat de matar-los i ha dit al Bittor que si els vol els hi envia vius. És l’emotivitat dels accents equivocats. La que torna més importants els animals que les persones, en la mateixa i criminal transferència afectiva que duia Hitler a adorar els gossos i assassinar els jueus.
Aquest cabrit es desfà a la boca. No hi ha al món una cosa tan delicada. Per menjar cal matar i un altre s’ha d’ocupar del procés. A mi vostè no m’ha d’enviar viu absolutament res. Que jo hagi vingut al món a alegrar les sobretaules dels meus amics no vol dir que escorxar animalets sigui la meva feina.
Però estem envoltats i de veritat us dic que en pocs anys ens prohibiran aquesta carn tan exquisida. El feminisme ha fet tant de drama, i tan falsari, que s’ha convertit en el corcó central de les nostres vides i la seva moda està a punt d’esgotar-se. Si no mesuren els excessos, les feministes veuran com els animalons les guanyen per l’esquerra. En aquesta època nostra en què de seguida ens cansem de tot i necessitem una nova fi del món cada cinc minuts, les mateixes dones s’han adonat que el feminisme no és més que artifici de carraca i paradeta perquè algunes visquin de fer el mec, colgades de subvencions, de denúncies falses, de destrossades famílies i consignes buides i absurdes.
Som a un parell de bons vídeos a YouTube que es castigui amb més anys de presidi menjar-se un cabrit separat de la pit de la mare quan encara no havia vist ni la llum del sol, que fotre-li a la senyora una jec de bufetades. Som a dues portades d’El País de comparar una barbacoa amb Auschwitz. Hi ha més genocidis que éssers humans i el problema de la propaganda és que sempre hi ha una altra pancarta més cínica i més covarda i la massa amuntegada s’oblida de la que agitaves tu.
Això us passa per embolicar-li la troca a Déu i per dir “nosaltres parim, nosaltres decidim”. A veure què fas, ara que la que ha parit és una cabra. Si al cos li treus l’ànima, només queda la bestiota. Sense tensió espiritual som animalets intercanviables i depenem de qui faci més pena a cada moment per salvar la pell o perquè et considerin una mercaderia acceptable. Si la vida no és sagrada tot es dirimeix a l’escorxador i el que avui és el meu tabú demà pot ser la teva dieta. Us enviaran els cabrits vius i no podreu dir que les persones sou més importants perquè quan us ho diem nosaltres, vosaltres crideu que només són fetus i que importen més els vostres drets. Volíeu drets? Doncs aquí tens els drets. Concretament els d’una cabra, que també heu fet lleis per dir que en tenen.
Quan t’estimes més fer pena que donar esperança, quan tries ser víctima en lloc de prendre les regnes de la teva vida és només qüestió de temps que una altra impostura et destroni del sinistre podi de la ignomínia.
Les Nines 