La rosa del vespre gira per suavitzar la vora de la llum del dia. Una mare amb un fill vol dir-me alguna cosa. No sé si hi ha massa soroll o no parla el meu idioma. “Som d’un lloc on la diferència no agrada i el meu fill només parla amb els seus pensaments”. El nen em mira i em sorprèn trobar-m’hi. Sóc un nen de nou entrellaçat al teu amor, a la teva llum, a la fresca ombra de l’estiu. Rento els meus greuges a la riba, crec que és millor que enfonsar-me. Déu és un bosc verge. Déu és un guarda forestal. Déu és una porta de benvinguda a l’estrany. Déu és una terrible espasa ràpida, una veritat senzilla que sobreviu, el que solament importa des de que va convertir-se en tu.
El nen d’ahir condueix en la fosca buscant el teu perdó. Abans era un camí amable i ara una ruta de volcans en erupció. Res no mor de massa amor. La substància de la vida en una gota de condensació. El temps asseca les flors i les llàgrimes però l’aigua del cel és l’aigua de la imaginació de Déu. Vaig viure una vida tebiors fins que la branca trencada de l’hivern va dir el meu nom. La intempèrie de l’ànima. El mal que hem fet deixa poc marge pel miracle, però encara hi ha temps. Una llum blanca que alleuja el patiment.
“Vol prendre res? El seu fill té gana? Aviat deixarà de ploure i podreu tornar a casa”. El nen només mira a terra i assenteix una o dues vegades quan parla la seva mare. “Què puc fer?”. No puc fer res. “Només volia parlar amb tu una estona”. Deixa de ploure. El sol entra per la porta.
Les Nines 