Les Nines

Hi ha preocupació pels concerts de Coldplay a Barcelona. Tothom creu que va ser Bruce Springsteen qui va triar el restaurant Amar per anar a sopar amb l’Obama i l’Spielberg. Però en realitat va ser l’Obama, que és molt amic del xef José Andrés, qui es va ocupar de saber on calia anar a sopar. I esclar, això aquí no se sabia, perquè a Barcelona no se sap mai res fins que jo ho escric, però el Chris Martin sí que ho sabia i quan va parlar amb l’Obama sobre a quins restaurants podia anar aquests dies que actuaran a la ciutat, l’Obama li va dir que el problema de Barcelona no és triar els restaurants.

“El gran problema de Barcelona és trobar-te l’Arbós”, va sentenciar l’Obama amb aquella cara de pànic que abans feien els negres quan veien el capatàs. Aquell pànic atàvic, tribal. “L’ambient està espès a Barcelona”, li va dir l’Obama a Chris Martin, “perquè després del fracàs que va tenir l’Arbós amb mi ara us veu a vosaltres com la seva darrera oportunitat per demostrar que encara és algú”. Jo no sé com se n’ha assabentat, l’Obama, de tot això. Però és la veritat.

L’Arbós està més nerviós que mai. Si no para, ferirà. Es mou inquiet d’aquí cap allà. Treu més sovint a passejar el gos, de tant nerviós que està. Massa sovint. L’altre dia el vaig veure a General Goded. No feia bona cara. Feia un gest molt estrany amb la mà esquerra. No estava fi. Vull dir l’Arbós. El gos va fent, com sempre, tot i que jo crec que últimament va una mica coix. Pobre gos. “Hola, sóc el gos de l’Arbós”. Quina mena de presentació. 

Els Coldplay i sobretot Chris Martin estan molt preocupats pel que els va explicar l’Obama. Amb tota aquesta comèdia que el grup fa amb el medi ambient i les causes justes, no voldrien donar la imatge equivocada coincidint amb l’Arbós. La visió que es té de l’Arbós al món és que resta al teu informe ESG. Reciclar suma, l’Arbós resta. Contractar impedits suma, l’Arbós resta. Estalviar aigua suma, l’Arbós és com omplir mil piscines i regar tots els camps de golf de l’Empordà. No em malinterpretin, jo estic a favor de les piscines i del golf. Només dic que hi ha un consens mundial sobre que és enviar un missatge terrible contractar l’Arbós. Hi ha una mala llet de fons contra l’Arbós. Jo no sé ben bé a què es deu. No sé si ho sap Jon Sarabia. L’altre dia el vaig veure, red nose Jon. He de parlar amb ell.

I el que aleshores han fet els Coldplay és que com que l’Obama té aquests dies una agenda tranquil·la, el seu cap de seguretat, que és un gran lector meu, arriba aquest vespre a Barcelona per protegir el cantant anglès com va protegir el seu president. S’instal·la a casa. Serà la primera vegada que una persona de color (de color negre) entra casa. L’hi he explicat a la tieta Paquita de Sort i m’ha dit “no passa res”, però amb la veu enrogullada.No li hagués hagut de dir res, pobreta, tan gran. I ara tinc un problema perquè al cap d’una estona m’ha tornat a trucar dient que ja era a bord de l’Alsa: “en els teus moments difícils, la teva tieta sempre ha estat al teu costat”. També m’ha dit que em baixa dues secallones, així que tots contents. “Però per quan aquest home marxi, perquè aquests només mengen perquè tenen gana i no valoren res”. La tieta diu que no és racista, “però que no sigui racista no vol dir que els negres no impressionen. A fi de bé, a fi de bé. Però impressionen, i molt”.

Tornant a Chris Martin, que és un farsant però molt educat, i de seguida que ha sabut tot el que estic fent per a ell, m’ha trucat per donar-me les gràcies, i ja que hi érem m’ha demanat un restaurant amb vistes al mar i jo de seguida li he parlat de la terrassa de l’hotel Serras. El Jordi s’ho mereix tot. I jo l’estimo molt. I tot el que ha fet té molt de mèrit. L’altre dia li vaig escriure un article a l’ABC que era dels més elogiosos que he escrit mai. A ell li va agradar, a alguns dels seus amics no tant i el van incendiar. El que ha fet el Jordi té molt de valor. La meva família va perdre Semon perquè la meva àvia no va saber fer amb la meva mare el que el Jordi ha sabut fer, amb molta paciència i molt d’esforç, amb el seu fill. Dir això no és cap menysteniment. És un reconeixement, és una celebració, és una cantata. 

El Jordi és important. Però quan li he esmentat el Serras a Chris Martin ha tornat a sortir el tema de l’Arbós i ara no sé què fer. Perquè esclar, tu imagina’t que jo reservo al Serras i dic que aquell dia si l’Arbós hi vol anar li diguin que està ple. Jo sé que el Jordi faria això per a mi. Però i si quan pugem resulta que hi ha el Tatxo Benet? Quanta seguretat cal per trobar-te el Taxto -o la seva dona- i poder-te’n sortir sense la sensació que l’alegria s’ha assecat de la Terra? I si no hi ha el Taxto, ni l’Arbós, però resulta que hi ha el Joan Gràcia? Sí, el del Tricicle, i per fer-se el simpàtic es posa a fer-li mims des de l’altra taula. Clar, tu imagina’t estar preocupat pel canvi climàtic i pels nens pobres de l’Àfrica, i que un senyor que ja té una edat com el Joan comenci a fer-te cares estranyes i gestos amb els braços. És que clar, després la gent em critica pel que escric, però és que no som conscients del que passa a Barcelona. No ens n’acabem de fer el càrrec. Això del Tricicle, aquí perquè hi estem acostumats, però suposo que tothom entén que als països normals aquestes coses no es fan. Si ho penses bé, és molt gros, el Tricicle. Fugir de l’Arbós i trobar-te Joan Gràcia. O que se t’apropi Jaume Giró -que també va al Serras (i creu-me, Jordi, hi va massa)- per demanar-li una fotografia i penjar-la a aquest Instagram que ara s’ha fet i que sembla un venedor de pòcimes anant de poble en poble amb la tartana.

La tieta Paquita m’ha trucat que han parat a Comiols per dinar. L’Arbós està molt enfadat perquè vaig dir que és un palangana. Jo la veritat és que no sé exactament què vol dir ser un palangana, però em fa gràcia la paraula. L’Obama quan ho va llegir ho va buscar al diccionari i li va dir al seu cap de seguretat que ell de tant en tant també se sent un palangana, quan la seva dona li diu el que ha de fer i ell ha d’obeir tot i haver estat el president dels Estats Units. Qui no és un palangana? Tots som uns palanganes. El menor dels problemes que l’Arbós té és ser un palangana. Un dia escriuré un article més llarg sobre Roser Tiana. Si jo estés una nit de tempesta fent autoestop en una carretera americana i el cotxe que s’aturés fos la Roser Tiana pensaria que Déu vol parlar amb mi de coses que en realitat són més complicades.     

La conversa amb Chris Martin ha estat llarga i agradable.  Dimecres esperen la meva filla abans del concert per ensenyar-li tot com és. L’Arbós preocupa perquè resta. Però la seguretat de l’Obama va funcionar i el van mantenir a distància. “Al capdavall” -li he dit al tal Martin- “no et pot fer res que ni s’assembli al paperot que li féu fer per un contracte amb Porcelanosa a la filla de l’Artur Mas”.

Que no tot sempre ho expliqui de cop no vol dir que no sàpiga, ni que no es pugui anar explicant. Per molt menys el Sandro va estar dos anys tancat.