José Andrés i el seu equip fan una feina remarcable però no podem entendre-la ni valorar-la en la seva justa mesura sense prendre en consideració el context dramàtic de les desgràcies i les guerres. Això vol dir que la indústria que el cuiner espanyol ha generat al voltant de la solidaritat alimentària -perquè no oblidem que és una indústria, i un negoci, ben segur que amb molts voluntaris, però del que viuen moltes persones i genera grans rèdits en la projecció de la imatge pública- té uns riscos inherents a la seva naturalesa. Si vols comparèixer com l’heroi que va a ajudar a un lloc on hi ha hagut un terratrèmol, has de viure amb el risc que aquest terratrèmol tingui rèpliques. Si vas a una guerra és probable que et disparin. Això ho saben els soldats, els periodistes i ho saben o ho haurien de saber també els cuiners i els cooperants. Israel no mata cuiners. Israel no mata cooperants. Els fets tràgics que es produeixen en les també tràgiques guerres no tenen a veure amb quin dels bàndols té raó ni es poden equiparar els accidents a les matances.
Israel no fa matances. Israel està en guerra amb un grup terrorista àmpliament difuminat en una població que lamentablement no ha triat mai el camí de la vida i de la llibertat i sempre ha preferit votar, encobrir i formar part de la destrucció, el terror i la mort. Que sigui trist que així sigui no vol dir que no sigui així.
Hem de lamentar la mort dels set cooperants de José Andrés a Gaza però José Andrés sabia perfectament el perill que corria i la mena de gent que anava a ajudar, i també sabia que els terroristes de Hamàs es confonen amb els suposats treballadors humanitaris de la zona, tenint les dues “feines” a la vegada per fer tant de mal com poden amb l’aparença de ser víctimes. La demonització de l’únic Estat lliure i democràtic de la zona, i del poble jueu en general, és el tren ple camí d’Auschwitz. Auschwitz és el gran territori moral de la consciència europea i la creixent judeofòbia té a veure amb la imparable destrucció d’aquesta consciència que va néixer després de la Segona Guerra Mundial per crear la major era de prosperitat i pau que ha conegut la Humanitat, i que s’està esquerdant perquè estem oblidant el mal i que les arrels del mal romanen.
La feina del José Andrés té sentit i té valor però tindria més credibilitat si quan Israel va ser atacada per Hamàs hagués anat a negociar amb els terroristes per poder oferir aliments als soldats, dones i nens segrestats. A fi de comptes aquell atac i aquells segrestos eren perfectament evitables, però no vam veure José Andrés desafiant els terroristes. No vam veure la seva suposada caritat en favor de les veritables víctimes d’aquesta desfeta humanitària i per descomptat política i moral. Aquest cuiner i tants d’altres cooperants només són valents contra els Estats Units i contra Israel. Tu pots trobar per internet greus insults de José Andrés a l’Estat d’Israel. No pots trobar per internet cap insult de José Andrés de la mateixa gravetat a Hamàs o a Estat Islàmic. Opem Arms per exemple no l’hem sentit mai anar a posar en qüestió els règims totalitaris que provoquen les tragèdies que ells es vanten de pal·liar, quan en realitat les perpetuen amb la seva acció.
L’Estat d’Israel ha lamentat l’accident i ha expressat les seves condolències a José Andrés. Si l’atac hagués estat de Hamàs no només no haurien expressat cap condol sinó que haurien celebrat les morts i si haguéssin pogut hauríen exhibit els cadàvers per televisió. Els Estats s’equivoquen, el exèrcits també, i tot i la precisió de l’armament modern, de vegades un missil cau on no hauria de caure, especialment quan els terroristes es barregen amb els cooperants per què en confusions d’aquestes els matin i puguin fer-ho servir de propaganda. La pau només arribarà -Golda Meir ho diu- “quan els àrabs estimin més els seus fills del que odien els nostres”.
José Andrés té dret d’estar trist per la mort del seus companys però no pot dir que Israel està cometent una matança ni que ha d’aturar-la. Israel no s’està venjant dels palestins. No és un acte de venjança. És un acte de supervivència. És una campanya militar per acabar amb una banda terrorista que per desgràcia està molt i massa arrelada en un poble castigat sobretot pel gran cinisme d’unes potències àrabs que l’usen de carnassa per mantenir la tensió amb Israel però que a l’hora de la veritat no volen els palestins enlloc. No els vol Egipte, no els vol Jordània, no els vol ningú. L’àrab més lliure del món és l’àrab que viu i treballa a Israel. El pla de pau d’Israel és l’únic que serà viable a la llarga i contempla des del principi la creació de dos Estats, sempre i quan els palestins es comprometin -cosa que no ha passat mai- a no posar en perill la seguretat ni de l’Estat d’Israel ni dels israelians. Clinton, que va fer els acords d’Oslo, es va sentir traït per Arafat, i en el traspàs de poders li va dir a Bush fill: “No t’equivoquis com jo. Arafat és el problema i no la solució”.
Contra els terroristes les guerres no es poden evitar ni empatar. Contra el terrorisme només existeix el deure de defensar-se. I de defensar-nos, per cert, en l’última frontera del món lliure. Vindrà el dia que els palestins voldran fer universitats per enviar-hi els seus fills, en lloc de fer-los servir d’escuts humans? Algun dia els palestins estimaran més del que odien? En l’espera que aquest dia arribi és veritat, i espantós, que haurem de plorar un dolor insofrible.
Les Nines 