Les Nines

Entra Rafa Ramos al Dry Martini i jo no el conec. El llegeixo però no el conec. No el conec? No puc dir que el conec, però forma part de la meva vida, de la meva geografia sentimental. I no per la lectura. Jo sempre us dic que hi ha coses molt més importants i profundes que llegir. I no em feu cas però no m’importa.

Rafa Ramos és el corresponsal de La Vanguardia a Londres i a Joaquim Maria Puyal tampoc no el vaig conèixer llegint. 

No sé si es pot esprémer més una persona del que jo he espremut el Quim. Esprémer vol dir esprémer, la seva vida, la seva feina, les seves vivències, les públiques i les privades. Un dia em va voler fer un regal i interpretant els sentiments i els anhels d’aquest poble va dur-me a passejar pel seu barri d’infant, explicant-me on era l’escola, la botiga on treballava el seu pare, casa seva. Si miro la meva vida veig la vida del Quim, el que diu el Quim, el que pensa el Quim, el criteri que fa servir el Quim per aproximar-se a aquesta cosa o l’altra. De petit em sabia la matrícula del cotxe del Quim, l’esperava per veure’l entrar a la cabina de l’Estadi i cada vegada quedava molt impressionant. Tinc la meva vida i la vida del Quim. El que a mi m’agrada i el que li agrada al Quim, i quan faig les coses em demano què pensaria ell i m’agrada pensar-hi i després preguntar-l’hi. La meva llista d’èxits és afinar en aquests encerts. 

Tornant al Rafa, el Quim no es relaciona amb el món a través del mòbil. No vol que tothom tingui un dret indiscriminat a interrompre’l i precisament perquè creu en el valor de cada conversa procura no tenir-ne cap de banal. És la seva manera de respectar-se i també de respectar els altres. Les estones viscudes amb el Quim no són intercanviables i no s’assemblen a les altres. El dia del gol de l’Iniesta el president Laporta ens havia convidat al desplaçament a la meva dona i a mi. Han passat quinze anys i moltes coses entre el president Laporta i jo. Massa coses i a la vegada tot sembla tan recent. L’abisme de quinze anys i quinze anys passen tan ràpid que sembla que haguem estat somiant. 

Li vaig dir al Quim de sopar al Nobu després del partit i em va dir que no podia i vam quedar una estona a la tarda, a l’Sketch de Pierre Gagnaire. Quan ens vam veure li vaig preguntar amb qui havia quedat per sopar i em va respondre que no havia quedat amb ningú però m’ho va dir rient i jo no sabia per què reia. Sabia que si reia era per alguna història curiosa però no vaig ser capaç d’endevinar-la fins que me la va explicar.

-Soparé amb Rafa Ramos.

-Doncs, Quim, sí que has quedat amb algu. Has quedat amb el Rafa.

-Soparem però no hem quedat.

La història, molt del Quim, i per tant molt meva, és que en algun moment de 1994, quan el Rafa va assumir la corresponsalia de Londres, va anar a veure el Quim a la cabina de l’estadi -no recordo quin- i des d’aquell moment, qualsevol partit que el Barça jugava no només a Londres sino a tota Anglaterra, es repetia la vella escena i sense necessitat de dir-se res els dies previs, el Rafa sempre hi era i a la sortida sopaven plegats. Jo he crescut amb aquesta història, amb la màgia d’aquests història, la meva vida i la vida del Quim, i encara que jo no coneixia Rafa Ramos, quan el veig entrar al Dry corro a saludar-lo i abraçar-lo amb el respecte, la veneració i la joia amb què abracem els herois del nostre imaginari si algun dia podem veure’ls i tocar-los. 

Ens relacionem amb les persones però també amb les històries, amb les llegendes, amb les grans cròniques de les batalles de tots els temps. Artús, Ginebra, Lancelot, els cavallers de la piràmide. No coneixia Rafa Ramos però feia molts anys que era a la meva vida, que era la meva vida. La història era entre ell i el Quim, però jo n’era el dipositari, el marmessor, el cònsol honorari i quan miro els meus anys penso que he estat això: els ídols venerats llençats a l’aire violent del meu escriptori. Les espases ja una mica esquinçades però espero que encara ens quedin una nit o dues abans no ens engoleixi la màscara del xàfec.

Javier de la Rosa tenia el problema que el seu cunyat Alfonso Maristany, llavors president de Grand Península, el que després va ser Port Aventura, no treballava gaire, per no dir que no treballava gens; i quan el 1991 Juanjo Folchi i Manuel de Prado y Colón de Carvajal li van demanar que contractés Carles Vilarrubí de conseller delegat, ho va fer de seguida. Primer, perquè Javier fa sempre el que els seus amics li demanen i després perquè l’aterratge als llocs i a les persones de personatges com Vilarrubí és sempre molt dolç. Es posen immediatament a la disposició del nou patró, li solucionen els problemes, els professionals i els domèstics, fins que a poc a poc es van tornant imprescindibles. És que el que Jaume Giró va fer quan Brufau l’escollí de minyona: es féu soci del seu mateix club de tennis per assegurar-se queel seu nou amo ho tingués tot arreglat, el calçat i la roba, i ajudar-lo si algun dia no podia obrir la taquilla. No és que Brufau esclavitzés Giró: és que dòcilment, amaneradament, interessadament Giró es vinclava com un jonc per arribar tan avall com el seu amo pogués necessitar i tot d’una es tornava a incorporar, sempre a punt per a la següent inclinació. Els rics no veuen la comèdia: només el benefici que en treuen, i estan tan agraïts i tan contents que en poques setmanes confien cegament en el salta-taulells atent, que per descomptat té la seva agenda i l’executa de la manera més freda quan més profit en pot treure. L’agenda de Jaume Giró era substituir Fainé al capdavant de la Fundació; l’agenda de Vilarrubí era casar-se amb Sol Daurella i promocionar-se amb els seus diners. 

Vilarrubí havia conegut Manolo Prado quan Pujol, d’una manera més o menys generosa i desinteressada, va donar el joc de la Generalitat a la família Suqué. Ràpidament Prenafeta li va fer veure que era una font d’ingressos massa suculenta per a un sol home, i aleshores va aparèixer, dient que venia de part del rei Joan Carles, Manuel Prado, en representació d’un grup americà expert en la tecnologia de les loteries, i Jordi Pujol fill li van fer la visita a Artur Suqué i li van dir que havien de fer una societat al 50% perquè Prado tenia la tecnologia (25%) i la família havia de participar-hi d’alguna manera (el 25 restant). 

Suqué va veure l’enredada, però les ordres venien d’on venien i tot i que al principi li havien donat el negoci sencer i ja s’havia fet una idea del botí, compartir-lo continuava sent millor que no tenir-lo. I aleshores Vilarrubí, com una de les persones de confiança del president -havia estat el seu xofer i confident durant la campanya electoral- s’encarregà dels detalls i Casinos de Catalunya es va fundar el 1987. Els Suqué van odiar sempre el cinisme Vilarrubí i més quan Prado i Júnior van voler desaparèixer de la societat i van obligar Suqué a comprar-los les accions, més la plusvàlua, sense haver mai dipositat els diners. Va ser molt gros. També d’executar això, fou Vilarrubí qui se’n ocupà. Aquest era l’ambient, aquesta era la gent. Quan llegeixo els obituaris que aquests dies s’han escrit sobre el finat, penso en l’extraordinària debilitat mental de Catalunya. De les seves elits destruïdes pel mercadeig sempre a la menuda, i de les bases corrompudes pel fanatisme, el sucre i la ignorància. 

Alguns anys més tard, Vilarrubí començà a donar sopa a la secretaria de Sol Daurella perquè li digués quins Ponts Aeris prenia, i comprava el bitllet del costat per fer-se el trobadís, fins que va trobar la manera de consolar, de tenir cura i d’enamorar una noia sola, extraordinàriament rica, i llavors una mica trista per com alguns aspectes de la seva vida li havien anat. És una manera de fer. I tot i que a Jaume Giró de seguida se li va veure el llautó, a Carles Vilarrubí cal dir que li va anar molt bé durant tota la vida i que va ser capaç de fer creure gairebé tothom que en realitat era era la seva mascarada.

El que va fer Vilarrubí amb Javier de la Rosa va ser més o menys el mateix que va fer sempre amb tothom: va ser molt afectuós, fins que en un determinat moment havien d’arribar a Grand Península uns avals de la Generalitat per valor d’uns 5.000 milions de les antigues pessetes. En una primera remesa van arribar avals per 4.000 milions amb la promesa que la resta trigarien només uns dies, però com que feien falta els diners i De la Rosa els tenia, els avançar i posteriorment retirar quan els avals finalment arribaren. Vilarrubí aleshores va deixar d’anar a treballar, va tancar-se a casa, i sabent que mentia va dir que en realitat de la Rosa havia robat aquells 1.000 milions. Al cap de 14 anys va haver-hi el judici pertinent i De la Rosa va ser clarament exonerat, però el mal ja estava fet. Va ser per aquest assumpte, recordem-ho, que el jutge qui ho va posar Javier de la Rosa a la presó. Vilarrubí tenia el que volia: havia quedat com un heroi de la integritat essent tot el contrari, havia fet caure l’empresari més important del moment, i es consolidava com la referència econòmica de l’entorn de Convergència, sempre de bracet dels fills del president.. 

Javier de la Rosa no va entendre gaire la jugada, no va entendre gaire per què Vilarrubí va tenir interès a trair-lo d’una manera tan aparatosa i damnificant. L’hi va explicar Macià Alavedra: Javier havia fet sempre el que el president li havia demanat, però del fill no en va voler saber mai res ni es va plegar a fer cap negoci amb ell. Vilarrubí, a les ordres de Júnior, va desfer-se d’un sol cop d’aquest inconvenient.  

La mort fa estralls entre els comentaristes poc compromesos amb la vida. Mai no ho viuràs bé si penses que la mort és una claveguera. No estimes la vida i per això menysprees la mort disfressant-la de prostituta i només cal canviar la careta del personatge que ha traspassat. Ha estat un escàndol de proporcions mai no vistes la filera d’elogis que s’han publicat de Carles Vilarrubí l’endemà de la seva mort, bona part d’ells escrits per persones que coneixien de sobra la seva trajectòria. S’ha dit de Carles Vilarrubí que va ser un empresari quan en realitat no va emprendre mai res i tot el que va fer va ser utilitzar els diners de la seva dona per a la seva promoció personal. S’ha dit també que va ser el vicepresident de la banca Rothschild la qual cosa és tècnicament veritat però a la pràctica l’única cosa que feia era fer de comercial d’aquest banc per a què els catalans rics obrissin comptes a Suïssa. Catalunya no és aliena a aquesta mena comiats. Vull dir que la sort de Catalunya  no és aliena a què a Carles Vilarrubí se’l consideri un filantrop i un patriota.

Aquesta fotografia devastadora, indignant, feriodora, correspon a divendres. Jo ja fa temps que no hi vaig, però quan duia la Maria a l’escola -ara la deixem a l’estació de Sarrià- aquest racó era el meu racó d’esmorzar, forn de Santa Eulàlia, Major de Sarrià, una mica per sota de la Ronda de Dalt.

El que surt a la imatge és Pere Monje, que també és client del forn. Hi va a la mateixa hora que jo, tornant de fer pixar el gos al parc de Joan Reventós. Ell també té la seva taula, entrant a mà dreta. Una taula recollida però que no té el prestigi de la meva. La setmana passada -per raons d’empresa, com sempre- vam tornar a pujar la Maria a l’escola, de manera que dimarts vaig tornar al forn, i allà era el Pere, a la seva taula, perfecte, no ens vam dir res perquè ara passa per unes dificultats i no vaig voler causar-li destorb. Estava molt concentrat llegint el diari. 

Dimarts, dimecres, dijous, cada dia la mateixa escena. El Pere a la seva taula, jo a la meva. Jo arribava abans, i marxava també abans que ell, passant just per davant seu, a no més d’un metre; i ell em notava, ell em pressentia, al servei quan dissimula els ulls se’ls tornen dos clots de por. 

I divendres, vet aquí aquesta fotografia. El vaig veure des del carrer i vaig començar a caminar amunt i avall de Major de Sarrià, amb ganes de prendre un tipus de represàlies que ja es veia que no anaven enlloc, però no per això amb menys ganes. El Pere assegut al meu lloc amb l’arrogància del maitre que es creu més important que els clients. El Pere, tutú moral i filigrana, la mala llet de la botiga d’ungles. Va ser llarg i encara dura l’avió de San Pablo.

El que ens passa no ens passa perquè sí. Hi ha una llum que ens ha dut fins aquí. Avui és dilluns i el Pere no hi és perquè Via Veneto dilluns no obre i ell es lleva més tard. Esmorza al llit, potser. Que dilluns Via Veneto tanqui és un atac a la Civilització encara pitjor que els dies que obre. Que home blanc, europeu, adult, seriós, canviï d’hàbits perquè aquell dia no obre el negoci és un aberrant desordre moral. 

Va haver-hi un temps en què Via Veneto era més casa meva que les meves quatre parets. Va ser una bonica història d’amor que va durar més de quaranta anys. Després del covid, el servei es va rebel·lar contra els clients, les converses a les taules i als reservats van deixar de ser privades -i el Pere sap com, quan, qui i a canvi de què- i ara tanquem dilluns, juguem al joc de les cadires amb els clients, i en lloc de reaccionar com homes en un món d’homes, anant de cara a discutir la veritat, i resolent-la, reaccionem com la pols acrílica amb el monòmer i entre tu i jo tot és un bosc d’ungles falses i molt llargues.

Arribo al Grup Godó per atendre assumptes de la màxima importància i veig Ferran Casas i Javier Melero fent un cafè a la terrassa dels baixos de l’edifici. És una terrassa lletja i que tot ho enlletgeix. Les persones, la vida que hi passa. Però el drama no és la lletjor, en aquesta taula, sinó la poca feina de tots dos. Hi ha un món que ha caigut, a Catalunya. El món dels digitals independentistes, el món dels advocats amb els clients condemnats i que a sobre es permeten d’escriure llibres per donar-los lliçons. Un món hipòcrita, un món insincer, d’aprofitats sense guany, de diners que vénen i van sense cap goig i que al final sempre són nostres. Va haver-hi un temps en què Javier Melero semblava un bon advocat. Bé, a mi m’ho semblava. I al final, al seu patrocinat i a Oriol Junqueras els van cuare els mateixos anys, i mira que Andreu Van den Eynde (i Adroer) em semblava un gran idiota. Ara Melero treballa per a un bandoler amb el nom de José Ángel González Franco, investigat per les extravagants i sospitoses factures que li va pagar Josep Maria Bartomeu quan va ser president del Barça.

Ferran Casas és el tipus de persona que només en puc escriure en un blog com aquest perquè si ho fes al Diari de Girona i ja no diguem a l’ABC hauria de gastar tres quartes parts de l’article explicant qui és Ferran Casas i sobretot per què m’ocupo de la seva vida. No és de la seva vida exactament, que vull parlar-vos, sinó de com el que representa ha estat fondament vençut. Tantes lliçons, tants diners que, en nom de la causa, la trajectòria d’aquest home, i de tants homes i dones com ell, ens ha costat. Estem parlant de milions d’euros esmerçats -jo diria que clarament malversats-, en una causa que ja es veia d’entrada que no podia anar enlloc, entre d’altres coses perquè aquests eren els intel·lectuals que ens havien de dir com fer-ho. Quina soldadesca!

I allà els he trobat, tots dos, fent com si res. Mira que n’hem vist, de coses, des de 2017. Però ni he vist que Melero es disculpés amb Quim Forn, ni he vist que Ferran Casas tornés els diners de les subvencions. Tot el contrari. L’un fa llibres i tertúlies insultant els independentistes, que tan generosament van pagar-li, i l’altre encara demana, i demana molt, per continuar publicant les seves idees mortes pagant-ho nosaltres. Quina barra! Dimecres al sol de dos desaprensius que no han tingut cap pietat amb la bona fe dels altres. Catalunya no guanyarà mai res mentre les derrotes se celebrin igual -i encara més- que les victòries.

Melero i Casas. Podríem fer-ne un programa. Els prefereixo morts, és cert. Bé: mortets, no cal posar-nos tràgics, encara que sigui una mort tan cara; els prefereixo ocisos, dimecres al sol, que no pas que se n’haguessin sortit. Esclar. Però m’estranya que no sentin la necessitat imperiosa de disculpar-se. M’estranya que no sentin vergonya i que perseverin en la malícia i la mediocritat que els ha dut fins aquí. No ho puc entendre. Abans d’anar a dormir no pensen en quina mena de dia han viscut? No revisen la seva conducta? No tenen un marcador intern que els diu si el que han fet ha valgut la pena o ha estat nociu? No. No s’adonen el mal que ha fet.

Per això el mal, i no la befa de dos poca-pena perdent el temps en un bar horrible, és el tema real d’aquest article. El mal que fan persones no necessàriament dolentes, però sí poc intel·ligents i fanàtiques. El mal que es propaga potser sense voler, el mal i l’arrogància dels qui el fan i no rectifiquen mai encara que només vegin devastació al seu voltant. Ferran Casas i Javier Melero encarnen aquest mal, difonen aquest mal, dificulten la convivència i la vida amb aquest mal, i veure’ls em recorda el pou fosc d’on venim, i just quan estic a punt d’indignar-me perquè no hagin hagut de pagar cap preu, i al damunt hagin fet l’agost, penso que precisament aquesta trobada en aquest lloc fosc és la mena de victòria a què hem d’aspirar en un país tranquil, endreçat, civilitzat, no gens excitat i que guarda el seu lloc per a tothom.  

Josep Maria Virgili reflexiona sobre l’ús de la llengua en una secció a Ràdio Estel i un compte a X. Li diuen Mestre Virgili. M’agrada Mestre Virgili. Em fa pensar. La seva línia és defensar el català desinterferit del castellà. Em sembla una manera provinciana, acomplexada d’entendre la llengua i la vida. Una manera catalana. Però fa temps que he après a relacionar-me d’una manera profilàtica amb les meves opinions i el que m’importa és el que m’interessa. 

I qualsevol reflexió sobre l’ús del català, qualsevol element que em faci pensar sobre l’ús que en faig, l’agraeixo, independentment de si després l’incorporo o no a la meva manera d’escriure. Sóc per tant un gran partidari de Mestre Virgili i em pesa el petit Jaume Salvanyà, que ha escrit un article a Núvol atacant-lo. Diu Salvanyà que Mestre Virgili és un llepafils, que s’inventa algunes de les coses que diu, i que crea inseguretat als usuaris de la llengua.

Jo no sé prou teoria del català per entrar en debats lingüístics però sóc el millor articulista en català i puc dir que els debats no creen inseguretat sinó coneixement i llibertat. La llibertat sense coneixement no és llibertat sinó el pipí que fa el gos a la cantonada. Una llengua que no hi pensa ningú, que ningú no la força fins fer-la sagnar, una llengua que no es depura, una llengua que no es barreja, és una llengua morta. Ens inventem les coses? Per descomptat que ens les inventem. Una llengua amb Mestre Virgili és una llengua viva, una llengua amb Mestre Puyal és una llengua viva, una llengua amb Mestre Pla Nualart és una llengua viva. No conec Jaume Salvanyà però estic convençut que també fa aportacions de molt de mèrit en l’àmbit concret de la seva competència. Ara només cal que eixampli una mica els seus límits mentals i entengui que el debat no és mai perillós, i que el perill és que no n’hi hagi. Tenir raó és un relíquia, tenir raó és irrellevant, pobre, i hem de tensar la llengua en l’ús i en la reflexió, en la curiositat, en el risc intel·lectual d’entendre l’altre. 

M’agrada la barreja si és conscient, m’agrada la puresa si és culta, intencionada, “ideològica” -si és que podem dir-ne així- i qualsevol debat ajuda l’escriptura més conscient, més rica.

Mestre Virgili té una innocènia que el protegeix. És dolent qui fa mal a Mestre Virgili. Mestre Virgili em recorda Jordi Mir, editor que fou dels programes Joaquim Maria Puyal. No és que Mestre Virgili editi els meus articles: de fet, no ens coneixem, però m’acompanya. No havia trobat mai el moment de donar-li les gràcies i m’agrada poder fer-ho ara.            

Vaig arribar a la redacció de La Vanguardia el 1995 i dues figures em van impressionar més que les altres: la de Lluís Foix, en el pla moral, per la desfeta que representa, per aquella barreja tan seva de fatuïtat lleidatana, ressentiment, ignorància i mala llet; i la de Lluís Permanyer, sobretot al començament, per motius estètics. A Lluís Foix vaig dedicar-me a insultar-lo fins que em van treure del diari precisament per això. I tot i que vaig perfectament entendre que el director em fes fora per insultar sistemàticament el director adjunt, no vaig deixar mai de pensar, i ho penso encara, que la sola, única manera decent i íntegra de relacionar-se amb la gran rata que Lluís Foix és i representa, és a través de l’insult. Del que li va passar al meu nen de 1995, me’n faig el càrrec, però li reto homenatge i li professo gratitud.

L’altre Lluís, el Permanyer, és una història més llarga. Primer cal dir que Permanyer fou una de les més grans escoles que vaig tenir d’odi a Lluís Foix. En feia befa de manera molt graciosa, explicant-ne històries funestes i contextos degradants que situaven el personatge en la humiliació merescuda. 

Quant a ell, Permanyer era una extensió del seu bigoti: escrivia com el seu bigoti, complicat sense motiu, i amb aquest bigoti, i amb aquesta complicació escriptorenca, projectava una personalitat molt més aparent que la que en realitat tenia. 

Sabia moltes coses de Barcelona, però no sabia què fer-ne i dinava amb els tickets del diari a L’Estevet; era amable, a mi al principi em va tractar molt bé, però tenia idees equivocades de les coses, idees petites, idees miserables. Votava Iniciativa. Volia ser un senyor de La Vanguardia i el gran cronista de Barcelona: i votava Iniciativa. Jo tinc pocs amics a Iniciativa -ara Comuns- però molt bons, i respecto els motius pels quals hi militen o en són simpatitzants, però en el cas de Permanyer només hi havia equivocació, ganes de cridar l’atenció, afectació de llepafils, voler-se donar com importància, i marcar distància amb els alcaldes socialistes de llavors, com si ell en sabés més o ni li fessin prou cas. Complicacions innecessàries, trucs de màgia de mag que passa gana i se li veu la moneda amagada al palmell de la mà. Un dia li vaig demanar que em recomanés un restaurant especialment bonic per dur-hi una noia -era una mena de noia- i me’n va recomanar un que tenia els mobles de Gaudí. Ara em sembla que s’ha convertit en un xinès: llavors es deia d’una altra manera, i era un restaurant tan dolent que no vull ni dir-ne el nom. Era un restaurant molt dolent, però és veritat que no li vaig demanar un restaurant bo, sinó bonic, i de bonic sí que n’era, o pel cap baix tenía el mobles de Gaudí, que em van servir per poder explicar-li a la noia alguna cosa que no fossin les ganes que jo tenia -quan encara en tenia. 

El que em va destruir de Permanyer fou que quan em va donar les instruccions per anar -bé, ara sí que en diré el nom, per fer-ho més pràctic- a Casa Calvet, em va advertir que era car però que podia rebaixar la factura “si demanes amb picardia”. 

-Però què vol dir, “demanar amb picardia”, Lluís?

-Home, que si de primer demanes una amanida i de segon un plat que no sigui peix, aleshores no surt tan car.

Això em va distanciar d’ell per sempre. Jo tenia llavors tota l’esperança del món, vivia de l’eufòria, de la llum, tenia pocs diners i no podia pagar pràcticament res, però volia anar a l’abordatge i no perdre cap batalla. Demanar amb picardia era una rendició, les voltes del gos que buscar un lloc on jaure entre els matolls per poder morir en pau. 

No vaig poder-me mirar el Lluís mai més de la mateixa manera. Sempre havia tingut la sospita que rere la màscara del bigoti, i de l’escriptura artificiosa, i innecessària, s’hi amagava una persona poc intel·ligent, però em negava a creure-ho. Per un de vint anys, com jo era quan el vaig conèixer, era una joguina fantàstica ser amic de Lluís Permanyer, dinar amb ell encara que fos “de ticket” i a L’Estevet, un lloc que si havia tingut alguna glòria, els anys que jo hi vaig anar l’havia perduda totalment. Al Lluís li feien riure, com a qualsevol català de classe mitjana, les històries escatològiques, pornogràfiques, les bromes fàcils de Josep Maria Sagarra, i va editar-ne per a La Campana els Sonets Satírics. Aquest humor català, brut, reprimit; aquesta masculinitat que és la nostàlgia de la masculinitat perquè tantes idees absurdes han causat una vida de limitació i fins i tot de precarietat, és la que Lluís Permanyer encarnava. Però la seva presència era tan imponent que superava qualssevol ganes de tenir decepció: vull dir que veure’l i estar amb ell era prou premi perquè no volgués veure el que hi ha havia a les bambolines. Sabia que hi havia alguna cosa, i que era tràgica, però m’estimava més continuar gaudint de l’espectacle. També m’enlluernava la manera atractiva que tenia de dir les coses, encara que fossin coses estúpides, i jo aconseguia quedar-me amb la musicalitat, amb la gestualitat, amb la fesomia de com ho havia dit, i oblidava sense rencor el contingut. No hi ha res més que la passió d’un jove defensant els seus ídols, encara que sigui d’ells mateixos. 

Amb Lluís Permanyer va ser la primera persona que vaig adonar-me, i més que una decepció va ser un trauma, que la intel·ligència és una virtut que va per lliure. És temptador creure que una persona que és simpàtica és intel·ligent. Voldríem que les persones que ens atrauen fossin intel·ligents. I per descomptat és gairebé un automatisme pensar que algú que té talent, i més si té un talent molt pronunciat, ha de ser intel·ligent gairebé per força. Bé, això no és així. I malgrat el conjunt de virtuts i d’atractius que tenia Lluís Permanyer, i que era una persona que sabia moltes coses de Barcelona, i algunes molt detalladament, no era una persona intel·ligent, no era una persona que tragués conclusiones vàlides del que sabia, ni vàlides ni favorables als interessos de la Humanitat.

En Lluís Permanyer tot quedava reduït als seus límits mentals, als seus jocs de paraules, a la seva brometa escatològica, al seu manierisme amb biogiti però sense ànima. Sense ànima i sense força, sense intenció, sense caràcter. Però tot això va venir després, vaig adonar-me’n després. Jo, a partir del moment de “demanar amb picardia”, me’l vaig començar a mirar en la distància, a la redacció; pensant com podia ser que un home amb aquella presència, amb aquella manera d’estar, fos capaç de tanta misèria i d’estar tan equivocat. Per molt que el mirava, per molt que l’escrutava, era incapaç de trobar cap pista, cap gest, cap deix que em permetés de transitar, sense exposar-me a ser injust, d’una cosa a l’altra.

La solució va arribar un matí de novembre que, de peu dret, ens vam posar a parlar a la redacció -encara la del carrer Pelai- entre Societat i Tancament, amb Esports al fons. No recordo què m’estava dient, però sí que el mirava atentament i aleshores vaig trobar el camí, perquè el Lluís, si el miraves en general és veritat que t’impressionava, però si el miraves als ulls, atentament al fons dels ulls, hi descobries la mirada del burro. Havies de mirar bé, havies de mirar al fons. I aleshores el burro s’expressava en la seva plenitud i des d’aquell burro íntim, pregon, podies trobar l’explicació de tots els altres infortunis. El burro era el fil que els cosia. I em va entristir veure-li l’ase, va ser dur, perquè als 20 anys, quan els ídols cauen, fan més soroll que quan el temps passa, i vaig forçar algunes converses cara a cara per tornar-lo a veure, i allà era, la mirada de burro que cap bigoti no podia dissimular, el burro que tornava inútil tot el que sabia i a lloms del qual votaba Inciativa, demanava amb picardia i tenia idees tan petites de la vida.

El Lluís es va assabentar que jo havia explicat a alguns companys de la redacció que per fi havia descobert per què una persona tan ben presentada com ell no n’encertava ni una. De fet, només ho vaig explicar a una persona, i de seguida em vaig adonar, veient com reia, que m’havia equivocat, i efectivament ho va escampar de tal manera que li va arribar al Lluís, que va anar a queixar-se al director i des d’aquell dia no em va parlar més, ni tan sols per preguntar-me si allò que li havien explicat era cert.

Al cap dels anys, el director de llavors, Joan Tapia, em va explicar que efectivament el Lluís va entrar molt enfadat al despatx i li va explicar que jo anava dient que, tot i que el seu aspecte general era molt interessant, si li miràvem ben al fons dels ulls, hi descobriríem la mirada del burro. I que esclar, sent el director havia de posar pau i rebaixar la tensió, i és el que va fer; però no es va poder evitar mirar el fons dels seus ulls i bé, per respecte i afecte al Joan, el que hi va veure val més que us ho expliqui ell.

Lluís Permanyer va ser un home fet de febleses i que, agradar de veritat, va agradar a les persones tan febles com ell. La immensa majoria dels altres va preferir gronxar-se als seus bigotis, sabent com jo que ben endins alguna cosa grinyolava, però amb massa mandra vital i deixadesa intel·lectual per prendre’s la molèstia de mirar.