Les Nines

Red nose Jon Sarabia entra a Fishhh i passa fugisser per davant de la meva taula. On vas, Jon? M’estranya que no em saludis. Cony de Jon. Solíem tenir molt bona relació. Bé, veig té pressa per anar a la barra i començar a beure. Com beu, red nose. Ja m’agrada que els homes beguin. Per això m’agrada tant red nose. He de trucar-lo. Tenim pendent acabar una conversa sobre l’Arbós, que el pobre ha quedat desfet després dels fracassos amb l’Obama i el Chris Martin.

Ara corre per Barcelona el rumor que és malastruc. Tenir mala sort és terrible però ser un malastruc és fatídic. Si se’t posa l’infortuni dins no hi ha res a fer. Ara el que es diu per tota la ciutat és que l’explicació de tot plegat és que l’Arbós ha estat sempre un malastruc, i que ell ho sabia, però que anava dissimulant com podia. Ara el que surt a totes les converses importants és que l’Arbós convoca el neguit i afavoreix l’ensopegada, i que el dimoni se li tira pets a la cara. És veritat que tot al seu entorn tendeix a patir la classe d’inconvenients de quan la vida no t’és propícia i un fantasma que no veus però presents alimenta dia i nit el desesper. El seu soci, Sandro Rosell, dos anys a la presó. Jordi Mestre, un dels seus millors clients, va acabar fracassant estrepitosament en la seva carrera com a hoteler. Hi ha una desgràcia que s’escampa al seu voltant. Jo sempre he intentat ajudar-lo, però molt em temo que és per sempre que la foscor l’ha pres. 

Un gran amic de la tieta Paquita fou Josep Mir i Rocafort, fill de Sort, el poble de la família del meu pare. El senyor Mir va ser mundialment conegut amb el nom artístic de Professor Fassman. Era un mentalista, un parapsicòleg, tenia una increïble capacitat per a la telepatia, la hipnosi, i el magnetisme, i va ser contractat pel govern dels Estats Units per trobar persones desaparegudes o resoldre crims o situacions delicades i ho va fer amb gran èxit. Al professor no li agradava anar de mona de circ encara que va fer alguns espectacles a teatres de Buenos Aires, Nova York i també a algunes televisions espanyoles. 

El 2001, al cap de deu anys de la seva mort, un dia se’m va aparèixer en un somni i em va preguntar si em faria res de sortir a passejar plegats algunes tardes. Recordo la perfecta naturalitat amb què encara somiant li vaig dir que em semblava una gran idea. Recordo també que quan em vaig despertar, res de tot allò no em va semblar gens estrany. Hi ha dies en què se m’apareix a la ment i em pregunta si en aquell moment em va bé. Sortim a passejar i encara que tothom em veu sol només estic amb ell. Parlem però no necessito dir les paraules o les frases i en tinc prou de pensar-les perquè li arribin. De vegades parlem de coses mundanes. De vegades d’històries molt llunyanes. No s’esvaeix mai sense dir adéu.

Un dia baixant per General Goded ens vam creuar amb l’Arbós, que em va demanar-me una vegada i una altra que anéssim a dinar. La cantarella terrible de l’Arbós, és com parlar amb una gamba de Palamós. Quan ens vam acomiadar i vaig continuar amb el professor, va tancar els ulls i mirant així al buit com si fos cec em va dictar la conclusió: aquest home encarna l’infortuni. Es fosc, fuig. Sempre tindrà mala sort. I la tindràs si et i fas amb ell i sempre un palet -va dir un palet- farà malbé el teu camí. 

Jo estimo i respecto molt el professor i tot el que vaig sentir dir, de membres de la meva família o d’històries del poble, s’acabava demostrant sempre cert. També passats els anys, quan hem començat a parlar mentalment. La definició que en pocs segons va fer de l’Arbós va ser una sanefa molt concisa del que han estat els seus dies. 

Pel que fa al professor, i relacionat també amb l’Arbós i els seus amics, la darrera nit que ens vam veure -que ens vam veure en aquest món- va dir-me que jo tenia un do per a la llum que no l’havia vist en ningú. No era fàcil tenir un elogi del professor. Era el 1991. Érem a la Torre del Remei, a Puigcerdà. La tieta Paquita i el seu martit el tiet Pepe l’havien convidat a passar un Sant Joan. Ell acabava d’arribar i érem al bar prenent l’aperitiu.

I just quan em parlava de la meva llum es va interrompre ell mateix per dir-me: “treu-me d’aquesta casa de les bruixes”. Ell no conduïa, havia arribat en taxi feia pocs minuts i jo tenia 14 anys, de manera que no hi havia cap manera material de marxar d’aquell lloc d’escapar sense cridar gaire l’atenció ni molt menys sense disgustar a la tieta Paquita, encara que el professor i jo sabíem que en fons, quan li expliquéssim el motiu, se’n faria el càrrec. Forma part de l’encant de tractar amb genis saber que sempre estan a punt de marxar. Això era quan encara hi havia genis, esclar, i els respectàvem. El professor Fassman em va agafar del braç: vam sortir al jardí sense dir res a ningú i just en aquell instant va passar un tractor, i no he tornat mai a pujar a un tractor, que ens va portar a un altre hotel proper. En el trajecte em va explicar que la Torre del Remei estava presa per bruixes i que no nomèés aquell establiment no funcionaria mai sinó que provocaria angoixa, misèria i mort. “Serà una torre desgraciada, i tothom qui inverteixi s’arruïnarà i tindrà malalties sense entendre mai per què li passa”. 

La tieta Paquita no es va enfadar i la Torre del Remei ha arruïnat tots els seus accionistes i propietaris. La mestressa, Loles Vidal, encantadora, va morir d’un terrible càncer. El professor Fassman himself va morir al cap d’un any d’haver-hi anat. L’única vegada que després d’aquella nit hi vaig tornar va ser convidat per l’esposa de Joan Barril, Carlota Basil, per celebrar els 50 anys del meu amic, juntament amb el director de teatre Joan Ollé i un estimat amic periodista que es diu Àdam Martín. Al cap de poc temps, Joan Barril va deixar la seva dona per marxar amb la seva amant, i va acabar morint d’un altre càncer. Carlota també va morir no gaires anys més tard. Seguint el traç del mateix infortuni, Joan Ollé fou acusat injustament pel diari Ara d’assetjar sexualment les seves alumnes i va morir d’un infart. L’Àdam encara piula, però es va tornar macrobiòtic i antivacunes. Carles Gaig i la seva esposa Fina gairebé perden la salut i s’arruïnen en l’intent de reflotar el local. Tot de cap per avall. 

Ara el meu estimat Jordi Serra, que és client de l’Arbós, durà la gestió de la Torre del Remei. És una temeritat, però no sé com explicar-li. Jo ja intueixo l’ombra de la mort camí de la Cerdanya. Aquesta mania que té el Jordi de deixar-se assessorar per l’Arbós ja li ha ocasionat un patiment monstruós. Les coses més desagradables que al Jordi li han passat han estat d’ençà que va començar a contractar l’Arbós. O no? Quan la gent sap que et fas amb l’Arbós, s’aparta. Mira l’Obama. Mira el Chris Martin. Mira l’Springsteen. Per què no van anar al The Serras, que té el premi al millor hotel de Barcelona? Perquè corre la veu i tothom vol fugir de l’Arbós.

Qui organitzarà la festa d’inauguració de la nova gestió de la Torre del Remei? L’Arbós, que és el palangana oficial del Jordi. Després vindran les llàgrimes per la devastació. La tieta Paquita diu que no sortirà mai més de Sort.

Hi ha preocupació pels concerts de Coldplay a Barcelona. Tothom creu que va ser Bruce Springsteen qui va triar el restaurant Amar per anar a sopar amb l’Obama i l’Spielberg. Però en realitat va ser l’Obama, que és molt amic del xef José Andrés, qui es va ocupar de saber on calia anar a sopar. I esclar, això aquí no se sabia, perquè a Barcelona no se sap mai res fins que jo ho escric, però el Chris Martin sí que ho sabia i quan va parlar amb l’Obama sobre a quins restaurants podia anar aquests dies que actuaran a la ciutat, l’Obama li va dir que el problema de Barcelona no és triar els restaurants.

“El gran problema de Barcelona és trobar-te l’Arbós”, va sentenciar l’Obama amb aquella cara de pànic que abans feien els negres quan veien el capatàs. Aquell pànic atàvic, tribal. “L’ambient està espès a Barcelona”, li va dir l’Obama a Chris Martin, “perquè després del fracàs que va tenir l’Arbós amb mi ara us veu a vosaltres com la seva darrera oportunitat per demostrar que encara és algú”. Jo no sé com se n’ha assabentat, l’Obama, de tot això. Però és la veritat.

L’Arbós està més nerviós que mai. Si no para, ferirà. Es mou inquiet d’aquí cap allà. Treu més sovint a passejar el gos, de tant nerviós que està. Massa sovint. L’altre dia el vaig veure a General Goded. No feia bona cara. Feia un gest molt estrany amb la mà esquerra. No estava fi. Vull dir l’Arbós. El gos va fent, com sempre, tot i que jo crec que últimament va una mica coix. Pobre gos. “Hola, sóc el gos de l’Arbós”. Quina mena de presentació. 

Els Coldplay i sobretot Chris Martin estan molt preocupats pel que els va explicar l’Obama. Amb tota aquesta comèdia que el grup fa amb el medi ambient i les causes justes, no voldrien donar la imatge equivocada coincidint amb l’Arbós. La visió que es té de l’Arbós al món és que resta al teu informe ESG. Reciclar suma, l’Arbós resta. Contractar impedits suma, l’Arbós resta. Estalviar aigua suma, l’Arbós és com omplir mil piscines i regar tots els camps de golf de l’Empordà. No em malinterpretin, jo estic a favor de les piscines i del golf. Només dic que hi ha un consens mundial sobre que és enviar un missatge terrible contractar l’Arbós. Hi ha una mala llet de fons contra l’Arbós. Jo no sé ben bé a què es deu. No sé si ho sap Jon Sarabia. L’altre dia el vaig veure, red nose Jon. He de parlar amb ell.

I el que aleshores han fet els Coldplay és que com que l’Obama té aquests dies una agenda tranquil·la, el seu cap de seguretat, que és un gran lector meu, arriba aquest vespre a Barcelona per protegir el cantant anglès com va protegir el seu president. S’instal·la a casa. Serà la primera vegada que una persona de color (de color negre) entra casa. L’hi he explicat a la tieta Paquita de Sort i m’ha dit “no passa res”, però amb la veu enrogullada.No li hagués hagut de dir res, pobreta, tan gran. I ara tinc un problema perquè al cap d’una estona m’ha tornat a trucar dient que ja era a bord de l’Alsa: “en els teus moments difícils, la teva tieta sempre ha estat al teu costat”. També m’ha dit que em baixa dues secallones, així que tots contents. “Però per quan aquest home marxi, perquè aquests només mengen perquè tenen gana i no valoren res”. La tieta diu que no és racista, “però que no sigui racista no vol dir que els negres no impressionen. A fi de bé, a fi de bé. Però impressionen, i molt”.

Tornant a Chris Martin, que és un farsant però molt educat, i de seguida que ha sabut tot el que estic fent per a ell, m’ha trucat per donar-me les gràcies, i ja que hi érem m’ha demanat un restaurant amb vistes al mar i jo de seguida li he parlat de la terrassa de l’hotel Serras. El Jordi s’ho mereix tot. I jo l’estimo molt. I tot el que ha fet té molt de mèrit. L’altre dia li vaig escriure un article a l’ABC que era dels més elogiosos que he escrit mai. A ell li va agradar, a alguns dels seus amics no tant i el van incendiar. El que ha fet el Jordi té molt de valor. La meva família va perdre Semon perquè la meva àvia no va saber fer amb la meva mare el que el Jordi ha sabut fer, amb molta paciència i molt d’esforç, amb el seu fill. Dir això no és cap menysteniment. És un reconeixement, és una celebració, és una cantata. 

El Jordi és important. Però quan li he esmentat el Serras a Chris Martin ha tornat a sortir el tema de l’Arbós i ara no sé què fer. Perquè esclar, tu imagina’t que jo reservo al Serras i dic que aquell dia si l’Arbós hi vol anar li diguin que està ple. Jo sé que el Jordi faria això per a mi. Però i si quan pugem resulta que hi ha el Tatxo Benet? Quanta seguretat cal per trobar-te el Taxto -o la seva dona- i poder-te’n sortir sense la sensació que l’alegria s’ha assecat de la Terra? I si no hi ha el Taxto, ni l’Arbós, però resulta que hi ha el Joan Gràcia? Sí, el del Tricicle, i per fer-se el simpàtic es posa a fer-li mims des de l’altra taula. Clar, tu imagina’t estar preocupat pel canvi climàtic i pels nens pobres de l’Àfrica, i que un senyor que ja té una edat com el Joan comenci a fer-te cares estranyes i gestos amb els braços. És que clar, després la gent em critica pel que escric, però és que no som conscients del que passa a Barcelona. No ens n’acabem de fer el càrrec. Això del Tricicle, aquí perquè hi estem acostumats, però suposo que tothom entén que als països normals aquestes coses no es fan. Si ho penses bé, és molt gros, el Tricicle. Fugir de l’Arbós i trobar-te Joan Gràcia. O que se t’apropi Jaume Giró -que també va al Serras (i creu-me, Jordi, hi va massa)- per demanar-li una fotografia i penjar-la a aquest Instagram que ara s’ha fet i que sembla un venedor de pòcimes anant de poble en poble amb la tartana.

La tieta Paquita m’ha trucat que han parat a Comiols per dinar. L’Arbós està molt enfadat perquè vaig dir que és un palangana. Jo la veritat és que no sé exactament què vol dir ser un palangana, però em fa gràcia la paraula. L’Obama quan ho va llegir ho va buscar al diccionari i li va dir al seu cap de seguretat que ell de tant en tant també se sent un palangana, quan la seva dona li diu el que ha de fer i ell ha d’obeir tot i haver estat el president dels Estats Units. Qui no és un palangana? Tots som uns palanganes. El menor dels problemes que l’Arbós té és ser un palangana. Un dia escriuré un article més llarg sobre Roser Tiana. Si jo estés una nit de tempesta fent autoestop en una carretera americana i el cotxe que s’aturés fos la Roser Tiana pensaria que Déu vol parlar amb mi de coses que en realitat són més complicades.     

La conversa amb Chris Martin ha estat llarga i agradable.  Dimecres esperen la meva filla abans del concert per ensenyar-li tot com és. L’Arbós preocupa perquè resta. Però la seguretat de l’Obama va funcionar i el van mantenir a distància. “Al capdavall” -li he dit al tal Martin- “no et pot fer res que ni s’assembli al paperot que li féu fer per un contracte amb Porcelanosa a la filla de l’Artur Mas”.

Que no tot sempre ho expliqui de cop no vol dir que no sàpiga, ni que no es pugui anar explicant. Per molt menys el Sandro va estar dos anys tancat.

La rosa del vespre gira per suavitzar la vora de la llum del dia. Una mare amb un fill vol dir-me alguna cosa. No sé si hi ha massa soroll o no parla el meu idioma. “Som d’un lloc on la diferència no agrada i el meu fill només parla amb els seus pensaments”. El nen em mira i em sorprèn trobar-m’hi. Sóc un nen de nou entrellaçat al teu amor, a la teva llum, a la fresca ombra de l’estiu. Rento els meus greuges a la riba, crec que és millor que enfonsar-me. Déu és un bosc verge. Déu és un guarda forestal. Déu és una porta de benvinguda a l’estrany. Déu és una terrible espasa ràpida, una veritat senzilla que sobreviu, el que solament importa des de que va convertir-se en tu. 

El nen d’ahir condueix en la fosca buscant el teu perdó. Abans era un camí amable i ara una ruta de volcans en erupció. Res no mor de massa amor. La substància de la vida en una gota de condensació. El temps asseca les flors i les llàgrimes però l’aigua del cel és l’aigua de la imaginació de Déu. Vaig viure una vida tebiors fins que la branca trencada de l’hivern va dir el meu nom. La intempèrie de l’ànima. El mal que hem fet deixa poc marge pel miracle, però encara hi ha temps. Una llum blanca que alleuja el patiment.

“Vol prendre res? El seu fill té gana? Aviat deixarà de ploure i podreu tornar a casa”. El nen només mira a terra i assenteix una o dues vegades quan parla la seva mare. “Què puc fer?”. No puc fer res. “Només volia parlar amb tu una estona”. Deixa de ploure. El sol entra per la porta.

Mai una carn tan tendra no ha estat entre els meus llavis com la del cabrit d’Etxebarri. Fa temps que el plat no és a la carta perquè el proveïdor s’ha cansat de matar-los i ha dit al Bittor que si els vol els hi envia vius. És l’emotivitat dels accents equivocats. La que torna més importants els animals que les persones, en la mateixa i criminal transferència afectiva que duia Hitler a adorar els gossos i assassinar els jueus.

Aquest cabrit es desfà a la boca. No hi ha al món una cosa tan delicada. Per menjar cal matar i un altre s’ha d’ocupar del procés. A mi vostè no m’ha d’enviar viu absolutament res. Que jo hagi vingut al món a alegrar les sobretaules dels meus amics no vol dir que escorxar animalets sigui la meva feina.

Però estem envoltats i de veritat us dic que en pocs anys ens prohibiran aquesta carn tan exquisida. El feminisme ha fet tant de drama, i tan falsari, que s’ha convertit en el corcó central de les nostres vides i la seva moda està a punt d’esgotar-se. Si no mesuren els excessos, les feministes veuran com els animalons les guanyen per l’esquerra. En aquesta època nostra en què de seguida ens cansem de tot i necessitem una nova fi del món cada cinc minuts, les mateixes dones s’han adonat que el feminisme no és més que artifici de carraca i paradeta perquè algunes visquin de fer el mec, colgades de subvencions, de denúncies falses, de destrossades famílies i consignes buides i absurdes.

Som a un parell de bons vídeos a YouTube que es castigui amb més anys de presidi menjar-se un cabrit separat de la pit de la mare quan encara no havia vist ni la llum del sol, que fotre-li a la senyora una jec de bufetades. Som a dues portades d’El País de comparar una barbacoa amb Auschwitz. Hi ha més genocidis que éssers humans i el problema de la propaganda és que sempre hi ha una altra pancarta més cínica i més covarda i la massa amuntegada s’oblida de la que agitaves tu.

Això us passa per embolicar-li la troca a Déu i per dir “nosaltres parim, nosaltres decidim”. A veure què fas, ara que la que ha parit és una cabra. Si al cos li treus l’ànima, només queda la bestiota. Sense tensió espiritual som animalets intercanviables i depenem de qui faci més pena a cada moment per salvar la pell o perquè et considerin una mercaderia acceptable. Si la vida no és sagrada tot es dirimeix a l’escorxador i el que avui és el meu tabú demà pot ser la teva dieta. Us enviaran els cabrits vius i no podreu dir que les persones sou més importants perquè quan us ho diem nosaltres, vosaltres crideu que només són fetus i que importen més els vostres drets. Volíeu drets? Doncs aquí tens els drets. Concretament els d’una cabra, que també heu fet lleis per dir que en tenen. 

Quan t’estimes més fer pena que donar esperança, quan tries ser víctima en lloc de prendre les regnes de la teva vida és només qüestió de temps que una altra impostura et destroni del sinistre podi de la ignomínia.

Madrid és el lloc que anem quan ens frustra Barcelona o el que ens passa a Barcelona i Madrid ens acull molt bé. Molt amable, molt estimada ciutat, brillant, un poc puta, sempre més excitada que nosaltres. Ens fascina la rebuda, creiem que hem trobat el lloc, fins que a poc a poc el nostre mecanisme s’encalla, s’espatlla, col·lisiona; creix l’angoixa altra volta, ens mirem en la ciutat i veiem l’èxit del que fem però enlloc no podem veure-hi qui som. Hi tenim amics, negocis, ens van bé les coses. Ningú no ens molesta, ens ho posen molt fàcil. Encara és un distintiu ser català a Madrid. Però hi ha alguna cosa de Barcelona per a qui hi ha viscut sempre que fa que qualsevol altra ciutat li acabi resultant inhòspita. Una violència de baixíssima intensitat, una molèstia a la mà amb què escrius, una incomoditat difícil d’explicar però que desconcerta els que estem acostumats a viure en la lliçó intranscendent però hipnòtica del màxim benestar. Madrid és el contrari de la resignació, tenen moltes més ganes de viure que nosaltres, però amb l’ambició d’una vida i d’un benestar, d’una qualitat i d’una suavitat que Barcelona ja fa anys que la vàrem trobar, elevar, i destil·lar-la en elixir; i sempre que ens n’allunyem, ens falta. Després hi ha la colla d’imbècils que ens envolta, el tel gris amb què fa mitjana la ciutat, la desesperant manera de votar, les convencions provincianes. Barcelona no ha tingut mai ni una sola idea de per on començar a interpretar el luxe.  

Però fer-se gran vol dir aprendre a viure al teu lloc fent del que tens el fruit d’un art imprevisible. Això també ho dic per la teva família. Cada cop que creus que t’escapes a Madrid, els teus fantasmes i les seves angoixes i la teva frustració s’escapen amb tu. I és dolç i és alliberador pensant que podríem viure com si fos veritat que la generositat i l’agraïment són els sentiments preferits de Déu. És fascinant arribar de tant en tant a Madrid i sentir-se ben rebut en una ciutat on ningú no et molesta per qui ets i tothom et valora pel que fas. Però passen els dies i per a un barceloní és inevitable anar-se sentir incòmode en un lloc que tot ho fa per agradar a Déu però que Déu no el va acaronar el dia que va crear-lo.

“Anar a Madrid” no és un destí, és un concepte. No és que vagis a un lloc. És que fas una cosa. “Vas a Madrid”. “Anar a Madrid” és com els habitants de L’Hospitalet, la ciutat no capital de província més poblada d’Espanya: la meitat hi viuen perquè van voler-ho, i l’altra meitat eren de qualsevol altre lloc, un dia van entrar-hi en cotxe i quan ja duien una setmana donant voltes per aquell laberint van deixar-ho córrer i es van comprar un pis. La meitat de catalans que va a Madrid a fer negocis no va a fer a negocis, sinó que “va a Madrid”. Fuig del laberint, es compra un pis i aixeca una empresa que guanya desenes de milions d’euros l’any. Però el primer impuls va ser fugir, “anar a Madrid”, poder existir en condicions més justes, menys insultants i absurdes, i tenir la sensació que els teus interlocutors han sortit d’una escola encara que sigui pública, i no d’una cova amb un senglar i un garrot, com tan sovint passa aquí.   

Madrid és el refugi i no viurem prou vides per agrair-los el nervi, l’hospitalitaltat, la velocitat. Una ciutat on el que hi passa és important i desencadena el que passa l’endemà. Després tornem a Barcelona i no viuríem a cap altre lloc. Hi ha una qualitat molt de fons i que tenim molt incorporada semblant a quan abraces un amic a l’hivern, encara du l’abric posat, i notes que és impossible que no sigui Loro Piana. Barcelona és aquesta memòria de la pell, i per descomptat anirem i tornarem d’on convingui a fer ens negocis que facin falta, però quan toques una cosa i no té aquest tacte, hi ha un món interior que et cau tan avall de dins teu que no hi ha cap cort que pugui consolar-te.

L’anticolauisme, l’antipedrosanchsime i l’independentisme tenen en comú que després la gent surt al carrer i no passa res. No votaré Colau. No votaré Pedro Sánchez. No penso que Espanya sigui inqüestionable en la seva relació amb Catalunya. Però aquests tres moviments -per dir-ho així- han forçat tant el drama, han dut tan al límit la seva argumentació, que més d’hora que tard s’han esgotat les metàfores, i les vides normals de les persones ordinàries han continuat igual i cada matí ha sortit sol. Colau guanyarà o quasi. Pedro Sánchez podrà sumar després de les generals de desembre. L’independentisme és un record remot.

La realitat importa. No només en el sentit de tenir raó, sinó sobretot en el de fer la compra, dur els nens a l’escola i marxar de cap de setmana. És la realitat rutinària, sovint vulgar, que ens condiciona molt més el caràcter i l’estat d’ànim que la ideologia o les grans veritats. Tothom viu bé a Barcelona, cal ser realment un amargat per no estar content en aquesta ciutat. A Espanya, si fa no fa el mateix, tot i que Barcelona és un cas de molt especial benestar. Quan vam deixar de fer comèdia, vam veure que no teníem tants problemes com per haver-nos d’embolicar amb el salt a l’abisme de la independència. Vam dir que era la fi del món. Com la sequera. I naturalment ha tornat a ploure.

És aquesta fi del món de cada vint minuts proclamada. És aquesta fi del món pueril, banal, ruralitzant, fanàtica. I cada dia el dia torna a començar desmentint els foscos presagis. És aquesta fi del món prefeixista, prebèl·lica, embogida, que fa que per uns instants -que de vegades són èpoques- les societats es tornin cegues de tumult i barbàrie. Ha passat en alguns altres moments de la història d’Europa i d’Espanya. Ara no ha passat precisament perquè vivim massa bé com per no adonar-nos-en. Vivim massa bé perquè a l’hora d’assaltar el Parlament o l’aeroport no ens pugui l’instint de tornar a casa, que entre una cosa i l’altra s’ha fet ja l’hora de sopar.

El recurs fàcil és el martell contra la pedra. Trencaràs la pedra, però no construiràs res de nou si a banda del martell no tens cap altra cosa. Tenir Jaume Collboni és no tenir cap altra cosa, com tenir Feijóo. Els independentistes no cal que ho digui jo: tots vam poder veure, i tots amb estupefacció, que més enllà de la pinyata de l’1 d’octubre no tenien res més, i ells tots solets es van pagar l’avió d’escapar-se de la seva pròpia independència o l’AVE per anar a Madrid a fer-se detenir, jutjar i empresonar. Ben fet, bons minyons. És així com m’agrada a mi.

El populisme és exactament aquesta esmena a la totalitat en un món d’ombres i matisos i vides d’inevitable imperfecció. No funciona cridar més sinó explicar millor les coses, i ser propositiu, i preservar l’alegria, i el matí de l’endemà, i l’altre.

Hi ha rebots d’ira i l’escuma puja, com la febre, però tenim més medicaments que patologies, una interminable col·lecció de malalties eradicades, 320 dies de sol l’any i unes immenses ganes de viure.

Xavier Trias i Vidal de Llobatera ha dit que un que viu a Barcelona no arriba amb 3.000 € a final de mes. Jo estic totalment d’acord amb l’alcalde Trias. Mira com són les coses que d’aquí a pocs dies es retira el bàrman del Hemingway de l’hotel Ritz de París, Peter Colin Peter Field i vull anar a veure’l en algun dels seus darrers serveis. I fent l’altre dia els números del viatge vaig pensar que l’alcalde Trias tenia tota la raó. 

Jo ja no viatjo sense el meu mossèn i esclar dos avions d’anada i tornada em costaven per damunt del 700 €, i hem d’afegir uns altres 700 per habitació a l’hotel Costes, si vaig amb el mossèn em sembla oportú que L’Ambroisie que no hi he estat mai de manera que el viatge, i encara sense haver entrat al Hemingway, ronda ja els 4000.

De tota la raó l’alcalde Trias. Amb 3000 € no anem enlloc. M’agrada el sentiment, m’agrada l’estil que desprèn la frase, i de fet jo que guanyo bastant més tampoc et pensis que em puc permetre les festes que voldria. És una llàstima que l’alcalde Trias hagi fet tant el burro amb els independentistes. És una llàstima que no hi hagi tallat d’un cop sec i que no hi puguem confiar d’una manera clara. Jo voldria votar-lo però no podré perquè sé que és donar-li a Puigdemont un poder massa perillós, poder i diners: a Puigdemont i a la gent que més mal ha fet a Catalunya des de les txeques de la Guerra Civil.

Jo voldria que les coses haguessin anat d’una altra manera, i poder votar el que més s’assembla a mi per ser alcalde de la meva ciutat. Però no puc, ningú en un acte de responsabilitat pot votar Xavier Trias si no vol donar benzina als que ja per sort la tenen gairebé esgotada. El que passa és que també és veritat que si un independentista el vota els motius pels quals jo no el votaré també se sentirà traït, perquè evidentment Trias no és ni serà el primer soldat de la independència de Catalunya. Amb això vull dir que mantindrà dramàticament descontents els dos bàndols. El bàndol independentista, perquè no farà la independència, ni farà res que ens hi acosti. El bàndol no independentista, perquè el seu poder si és alcalde i els diners de l’Ajuntament de Barcelona serviran per què Puigdemont i la seva tropa incrementin considerablement el Seu pressupost i et puguin dedicar-se a fer encara més pallassades amb els diners de tots.

És curiós perquè sent Xavier Trias una bona persona, i no havent-hi en ell cap esperit d’estafa, resultarà un inevitable frau a qualsevol dels seus votants. Tothom diu que guanyarà Collboni, però jo crec que guanyarà Colau perquè encara no ha començat la campanya i només és a mig punt de la primera posició. 

No és el meu escenari ni és la meva alcaldessa. El decreixement que proposa és una estupidesa. La moratòria dels hotels és contrària als interessos de la Humanitat. Les terrasses en què ens fa estar són tercermundistes. Fomentar l’okupació és criminal i Barcelona és avui una ciutat bruta i insegura. A més a més, Colau no entén la creació de la riquesa ni el sector de la restauració, tan important per a una ciutat de serveis com Barcelona. Són motius més que suficients per no votar-la i per desitjar que si cal, qualsevol combinació de perdedors la facin fora. 

Però he de dir també que els carrils bici han estat un gran encert per a la ciutat, i que les tan criticades superilles són un goig, i negar-ho són ganes de negar l’evidència. He passejat per Consell de Cent i per Rocafort i he quedat meravellat. I si jo que només hi passava he quedat content no vull ni pensar com estaran d’agraïts els veïns, que no només viuen i viuran molt millor sinó que els seus pisos hauran pujat increïblement de preu. 

Tots donem per descomptat, en les converses de la zona alta de la ciutat, que Colau és un desastre i que no la votarà ningú. És un descomptat que jo no me’n fio gens perquè he vist els motius pels quals moltes persones poden estar contentes amb ella. I a més a més el que tothom vol de mal menor, Collboni ningú no l’estima i tothom diu que és un poca cosa. És veritat que també així es poden guanyar unes eleccions, però a mi se’m fa molt difícil de creure que una ciutat tan emocional i estomacal com la nostra voti amb sentiments tan endreçadets i de baixa intensitat.

M’ha caigut a les mans un llibre de Marta Ramon sobre la presidència de Josep Maria Bartomeu. Marta Ramon és una periodista de l’Ara i de RAC1. El llibre es diu “El llegat enverinat de Bartomeu”. Jo no tinc cap simpatia per aquest expresident i penso que va fer-ho malament, o molt malament.

Però em sorprèn que Marta Ramon, periodista de l’Ara, expliqui les coses en tercera persona, quan pel cap baix li escauria la segona. Quan t’agrada escriure dur, i a mi m’agrada escriure dur, has d’estar segur que tu encarnes la primera duresa. Són diverses, per exemple, les referències que Marta Ramon fa a l’assessor Jaume Masferrer. Diverses i insultants, de totes les maneres possibles.

Jo no dic que no es pugui tenir una opinió contrària al senyor Masferrer i a la seva feina, però si algú com Marta Ramon decideix escriure’n, hauria d’explicar la història sencera. En aquesta confusió permanent que té la premsa política catalana entre el seu fanatisme i el seu deure professional, uns dies abans del partit contra el Madrid que volia reventar allò que en diguérem el “Tsunami Democràtic” -i que al final va acabar amb la mateixa comèdia de pam i pipa de sempre- la periodista Marta Ramon es va transvestir d’activista i va telefonar al senyor Masferrer en nom del Tsunami per exigir-li que deixés passar les pancartes i altres materials que el tal moviment volia utilitzar per boicotejar la vetllada. El senyor Masferrer s’hi va negar, i va dir que totes les persones i materials haurien de passar els controls de seguretat que Marta Ramon pretenia saltar-se.

Més enllà de la tensió inicial, i d’uns pilotes lamentables que en un moment del joc es van llençar al camp, el partit es va poder jugar amb normalitat i una vegada més l’independentisme va fer el ridícul. Al cap d’uns dies, el cap d’Esports de RAC1, Edu de Batlle, va telefonar al senyor Masferrer demanant-li que no expliqués a ningú la trucada que li havia fet Marta Ramon en nom del Tsumani.

Jo crec que Marta Ramon falta al dret d’estar ben informats dels seus lectors si no explica que el que ella pensa del periodisme, del Barça, dels partits de futbol contra el Madrid i del seu lloc al món, i que és exactament la trucada que va fer-li a Jaume Masferrer per demanar-li que cometés un delicte. Perquè és un delicte, i greu, que un club posi en perill la seguretat dels assistents a un event massiu permetent d’amagatotis l’entrada de segons quins materials prohibits.

Jo voldria que la senyora Ramon reflexionés sobre el seu paper, el d’ella i els periodistes com ella, que amb el seu periodisme militant han propiciat un club amb una massa social acrítica que s’ha deixat enganyar i saquejar, fins a aquesta última pregunta d’on pengem ara, a punt de caure a l’abisme de la societat anònima. 

Si pensa que m’errro, li estaria molt agraït que tingués la bondat d’indicar-me en quin moment la seva feina va servir perquè els socis i els aficionats del club fossin persones més informades i per tant més lliure i més capaces d’alçar-se contra la incompetència i la negligència d’aquell president o del d’ara. Voldria també que la senyora Ramon, per poder parlar seriosament d’herències enverinades, em guiés en la correcta direcció per poder trobar la seva pila d’articles deunciant com Piqué, Busquets, Jordi Alba i Messi van atracar el club aprofitant la feblesa i la petitor del president Bartomeu. Perquè esclar, estic segur que si la senyora Ramon ha fet un llibre en tercera persona parlant del verí dels altres, deu estar molt segura que ella va obrar en el sentit contrari i que pot per tant donar-nos lliçons des d’una superioritat moral i professional guanyada a pols per la seva bona feina.

Ben igualment, m’agradaria saber també com creu que el seu activisme polític va beneficiar el Barça, en quin sentit creu que l’equip i els jugadors van poder guanyar més títols i fer millor la seva feina gràcies a interferències com las que va intentar amb el senyor Masferrer. Va ser la única trucada? Em sembla que no. Va ser l’únic intent de la senyora Ramon de boicotejar un partit del Barça? Em sembla que tampoc.

També voldria saber en quin punt creu la senyor Ramon -si és que en algun punt ho creu- que els seus intents de sabotejar els partits del Barça, entre d’altres pràctiques del seu activisme, van beneficiar la idea de la independència de Catalunya. No voldria res més ara que saber si opina que les seves actuacions ens van apropar a la llibertat nacional, i si creu que no, quina autocrítica ha estat capaç de fer en els darrers mesos o anys. Ha trucat Marta Ramon al president Laporta per saltar-se algun altre control de seguretat?  

Si fem un llibre sobre herències enverinades, hem d’explicar tot el verí. Hem d’explicar què vas fer tu quan encara alguna cosa podia fer-se per evitar la demolició del club. També voldria que la senyora Ramon em digués on puc trobar els articles que de ben segur ha escrit sobre l’escàndol de l’adjudicació de les obres del Camp Nou, i sobre com aquells 900 milions s’han convertit en 1.500, i només per a l’Estadi, perquè de moment el nou Palau Blaugrana ha quedat fora del quasi duplicat pressupost.

Si som valents per denunciar els altres, Marta, per què ha de trucar el teu cap d’Esports al senyor Masferrer per intentar que no constin les teves trucades? Quina valentia és aquesta? Quina professionalitat? Quina dignitat? Em perdo en el teu mapa de cinisme, oportunisme i fanatisme covard. 

Algun dia quan els últims trossos del Barça acabin de caure, com caigueren els trossos del procés i del Tsunami, et preguntaràs com ha pogut ser i escriuràs un llibre sobre l’herència enverinada d’algú altre. Sempre com si tu no hi haguessis tingut res a verure. Sempre com si tu haguessis fet la teva feina. Sempre en tercera persona i demanant a papi que t’esborri les trucades. Sempre amb la mediocritat de creure que la militància és millor que explicar la veritat. 

Sou culpables i jo us acuso d’haver destruït un país i un club amb la vostra deixadesa intel·lectual i amb la vostra misèria moral. Sou culpables perquè sou uns covards, perquè no heu donat mai la cara per les coses ni per les persones que us estimeu, si és que de veritat estimeu algú o alguna cosa, i només heu intentat aprofitar-vos-en. No heu pres mai cap risc, cap incomoditat. Heu participat de tots els linxaments, no us heu atrevit mai a tenir una sola idea orginal, ni molts menys a defensar-la contra la turba encegada i brutal. No pots dir, no podeu dir que no ho veiéssiu. Esclar que ho vèieu, com ho veieu ara. Però us resulta més còmode callar, i a sobre ens voleu fer creure que així sou més barcelonistes o més patriotes. Què n’heu fet, del Barça? I de Catalunya? Com us ha anat? Com ha quedat el que defensaveu? Quin preu heu pagat? Quin intent heu fet que ni que només sigui una estona us hagi posat en una situació delicada?

Marta, has estat la catifa de tots els que han trepitjat el Barça. I quan els que hi havia no el trepitjaven prou et vas oferir tu mateixa a trepitjar-lo, com el dia que vas trucar al senyor Masferrer. I t’ho torno a preguntar? Va ser l’única trucada? Tu ets el verí del teu periodisme de baixa estofa, pamfletari, sense desig de veritat ni de món millor. Quan tot caigui i et preguntis què ha passat, els trossets del mirall trencat reflectiran esquerdada la teva infinita barra.

Ara feia dies que no sortia l’Arbós i està bé que faci dies que no surti l’Arbós, perquè el que una ciutat tranquil·la ha de fer és procurar que l’Arbós no surti en lloc. Però aquest cap de setmana ha estat molt gros, el que ha fet, i val la pena consignar-ho. Ha intentat fer-se el trobadís amb l’Obama, (l’Springsteen i l’E.T. no li interessaven tant). 

Ell volia l’Obama per organitzar-li un dinar amb Martí Saballs i Arturo San Agustín i rellançar amb aquesta estampa la seva decaiguda agència de comunicació, després que Mestre li descobrís l’arrambada i deixés per sempre de ser el seu client. L’objectiu de l’Arbós era l’Obama i l’Obama estava mort de por. 

De fet, I l’Obama no volia anar a Montserrat, només volia fugir de l’Arbós, que anava amunt i avall pels volts de l’hotel La Florida, com un boig, pensant en dur-lo a La Venta a menjar cargols. Un de la seguretat de l’Obama, gran lector meu, va identificar l’Arbós i em va telefonar alarmat. Els vaig recomanar que fugissin. L’Obama no sabia qui era l’Arbós, però el meu contacte li va fer un resum i de seguida ho va entendre tot. Quan li van explicar la part delicada, la de l’Arturo San Agustín -i això vull no vull passar-ho per alt perquè són coses boniques que normalment no se saben i per a mi tenen molt de valor- va dir-li al de seguretat que avisés un de la porta i li oferissin ajuda a través de la seva fundació. L’Arturo por obrir poc la boca, i les olives si són grans les ha de tallar amb forquilla i ganivet. Una oliva contra Roma. Arturo per orgull dissimula però jo sé que fa anys que el que necessita és ben bé això: una fundació.

Va patir molt l’Obama, aquell matí, fugint. El president dels últims anys que en més guerres ens va ficar, tenia por real de trobar-se l’Arbós, de no saber dir que no i acabar menjant cargols y butifarra -bona- de Lleida. La reverència que encabat li fa al pare abat no és per la fe sinó per l’agraïment d’haver-se lliurat de l’Arbós. Cal dir que des de Himmler, Montserrat no rebia un visitant tan il·lustre. El primer buscava el Sant Grial, el segon buscava fugir de l’Arbós. Himmler va fracassar i es va suïcidar. Obama se’n va sortir, però tant pels pèls, que va considerar que havia de donar gràcies a Déu fent una mica de penitència i fou així que se’n va anar a dinar a un dels restaurants més afrosos d’Espanya: l’Àbac. De camí al restaurant va veure pel carrer Jon Sarabia, i va preguntar: ‘qui és aquest home que té un nas tan vermell?”. Quan va entrar al restaurant, el seu de seguretat vaq mirar: no hi havia l’Arbós. Tampoc hi era Sarabia, llàstima, a qui dec tants passatges d’articles com aquest. Va ser un dinar dur. Però amb el goig de fons d’oferir la ingesta de cada un d’aquells espantosos plats com un sacrifici a Déu Nostre Senyor en gratitud per haver-lo lliurat de la humiliació de ser l’home que va matar Bin Laden i que molts anys després hagués de veure com elseus dies de glòria quedaven dramàticament arruïnats per haver donat la mà a l’Arbós.

Ha quedat molt sorprès, l’Obama, de tot el que li han explicat de l’Arbós. No s’ho creia, no s’ho esperava, ha marxat amb el cor encongit. Ara diu que allà on viu també variarà de rutes per no trobar-se’l, perquè té por que s’hagi après els llocs per on surt i entra de casa seva o els restaurants on va a sopar. Es veu que n’hi ha dos del seu equip que s’han posat a treballar en l’única tasca de fer rutes americanes anti-Arbós. Un tercer, no el meu amic sinó un altre, no viatjarà de tornada amb la delegació als Estats Units i es quedarà fent treball de camp a Barcelona, entre Calvet, General Goded y la botiga Camarasa, que també ha estat tema de conversa, però fonts oficials m’han demanat que no expliqui el que n’han dit perquè els sembla inadequat que un expresident dels Estats Units critiqui un negoci obert al públic.

“Arbós no” ha estat el lema passiu d’aquest cap de setmana. Ahir tornant a casa el vaig veure a General Goded passejant el seu gos. Jo no dic res però em sembla que aquest gos comença a anar coix.

Abril és per a mi el més cruel, el que d’una manera més salvatge em destrueix. Em quedo sense forces al principi del dia, tot em fa estornudar, em vull imposar a la tendència i aleshores vaig excessos que m’acaben de rebregar. Sóc excessiu, impuntual, treballo poc pel que a mi m’agrada treballar, però que és molt més que qualsevol altre periodista català i per això no se’m nota gaire. Només els lectors més atents adverteixen una producció més escassa. No és que sigui una producció “més escassa”. És una sequera total, dissimulada, expremuda fins que no em queda ni una gota de mi mateix; és un desert que transito amb ofici, per intuïció, però amb poca inspiració, amb el talent molt arran -i quan n’hi ha algun. Un talent que ara neix i ara fina, i que tan nerviós em posa. Poques ganes d’escriure que tan misteriosament com l’abril marxen, tornen el maig. 

Em sap greu aquest article esotèric, com si fos l’horòscop. Només falta que em posi a parlar de l’energia o de les xacres, Només falta que em faci mirar la carta astral. Es comença parlant de mesos i s’acaba fent tam-tam.

He estat fora de circulació uns dies. De fet no ho he estat, però jo me’n sentia. Viure generosament té aquests petits regals inesperats. Quan passes uns dies difícils, uns dies en què no pots fer tant, i et sents malament perquè hi ha números vermells en la teva calculadora interior, des de fora encara se’t veu bé, i continues sent qui més dóna. Continues sent el que millor explica més coses, encara que per dins et sentis una impotent bola de greix, un drama de manifesta incapacitat, tot molt lent, un gran esforç per total no fer res, arribo tard o massa d’hora, només penso en l’hora de tornar al llit i quan intento rebel·lar-me contra el nefast sentiment, allargo les nits innecessàriament, i els gintònics i l’endemà no només és abril sinó que a més a més hi ha la devastació afegida d’un que després de tants anys ara resulta que s’ha oblidat de com beure i no coneix els seus límits.

Abril que d’altra banda em duu sempre les seves flors, coneixences encantadores, restaurants en el seu punt exacte, el sol quan es pon a la barra de Nobu a partir de les 19:00, l’aire que és més tebi sense que arribi a fer calor. Abril que no és una col·lecció de desgràcies ni d’esdeveniments tètrics, ni tinc cap especial mala sort. Tot el contrari, la vida em somriu com els capvespres més llargs i més amables sobre la meva ciutat. 

Ha passat un altre any i el que em destrossava se n’ha anat. Potser fer-se gran és començar a escriure articles sobre els mesos de l’any. Potser comences a encarar la llarga recta final quan t’adones que no ets inmortal -això va passar-me fa ja alguns anys- i t’acabes convertint en un trist escriptoret de calendari. Abril jo no hi sóc i ara he tornat.