Les Nines

Vaig arribar a la redacció de La Vanguardia el 1995 i dues figures em van impressionar més que les altres: la de Lluís Foix, en el pla moral, per la desfeta que representa, per aquella barreja tan seva de fatuïtat lleidatana, ressentiment, ignorància i mala llet; i la de Lluís Permanyer, sobretot al començament, per motius estètics. A Lluís Foix vaig dedicar-me a insultar-lo fins que em van treure del diari precisament per això. I tot i que vaig perfectament entendre que el director em fes fora per insultar sistemàticament el director adjunt, no vaig deixar mai de pensar, i ho penso encara, que la sola, única manera decent i íntegra de relacionar-se amb la gran rata que Lluís Foix és i representa, és a través de l’insult. Del que li va passar al meu nen de 1995, me’n faig el càrrec, però li reto homenatge i li professo gratitud.

L’altre Lluís, el Permanyer, és una història més llarga. Primer cal dir que Permanyer fou una de les més grans escoles que vaig tenir d’odi a Lluís Foix. En feia befa de manera molt graciosa, explicant-ne històries funestes i contextos degradants que situaven el personatge en la humiliació merescuda. 

Quant a ell, Permanyer era una extensió del seu bigoti: escrivia com el seu bigoti, complicat sense motiu, i amb aquest bigoti, i amb aquesta complicació escriptorenca, projectava una personalitat molt més aparent que la que en realitat tenia. 

Sabia moltes coses de Barcelona, però no sabia què fer-ne i dinava amb els tickets del diari a L’Estevet; era amable, a mi al principi em va tractar molt bé, però tenia idees equivocades de les coses, idees petites, idees miserables. Votava Iniciativa. Volia ser un senyor de La Vanguardia i el gran cronista de Barcelona: i votava Iniciativa. Jo tinc pocs amics a Iniciativa -ara Comuns- però molt bons, i respecto els motius pels quals hi militen o en són simpatitzants, però en el cas de Permanyer només hi havia equivocació, ganes de cridar l’atenció, afectació de llepafils, voler-se donar com importància, i marcar distància amb els alcaldes socialistes de llavors, com si ell en sabés més o ni li fessin prou cas. Complicacions innecessàries, trucs de màgia de mag que passa gana i se li veu la moneda amagada al palmell de la mà. Un dia li vaig demanar que em recomanés un restaurant especialment bonic per dur-hi una noia -era una mena de noia- i me’n va recomanar un que tenia els mobles de Gaudí. Ara em sembla que s’ha convertit en un xinès: llavors es deia d’una altra manera, i era un restaurant tan dolent que no vull ni dir-ne el nom. Era un restaurant molt dolent, però és veritat que no li vaig demanar un restaurant bo, sinó bonic, i de bonic sí que n’era, o pel cap baix tenía el mobles de Gaudí, que em van servir per poder explicar-li a la noia alguna cosa que no fossin les ganes que jo tenia -quan encara en tenia. 

El que em va destruir de Permanyer fou que quan em va donar les instruccions per anar -bé, ara sí que en diré el nom, per fer-ho més pràctic- a Casa Calvet, em va advertir que era car però que podia rebaixar la factura “si demanes amb picardia”. 

-Però què vol dir, “demanar amb picardia”, Lluís?

-Home, que si de primer demanes una amanida i de segon un plat que no sigui peix, aleshores no surt tan car.

Això em va distanciar d’ell per sempre. Jo tenia llavors tota l’esperança del món, vivia de l’eufòria, de la llum, tenia pocs diners i no podia pagar pràcticament res, però volia anar a l’abordatge i no perdre cap batalla. Demanar amb picardia era una rendició, les voltes del gos que buscar un lloc on jaure entre els matolls per poder morir en pau. 

No vaig poder-me mirar el Lluís mai més de la mateixa manera. Sempre havia tingut la sospita que rere la màscara del bigoti, i de l’escriptura artificiosa, i innecessària, s’hi amagava una persona poc intel·ligent, però em negava a creure-ho. Per un de vint anys, com jo era quan el vaig conèixer, era una joguina fantàstica ser amic de Lluís Permanyer, dinar amb ell encara que fos “de ticket” i a L’Estevet, un lloc que si havia tingut alguna glòria, els anys que jo hi vaig anar l’havia perduda totalment. Al Lluís li feien riure, com a qualsevol català de classe mitjana, les històries escatològiques, pornogràfiques, les bromes fàcils de Josep Maria Sagarra, i va editar-ne per a La Campana els Sonets Satírics. Aquest humor català, brut, reprimit; aquesta masculinitat que és la nostàlgia de la masculinitat perquè tantes idees absurdes han causat una vida de limitació i fins i tot de precarietat, és la que Lluís Permanyer encarnava. Però la seva presència era tan imponent que superava qualssevol ganes de tenir decepció: vull dir que veure’l i estar amb ell era prou premi perquè no volgués veure el que hi ha havia a les bambolines. Sabia que hi havia alguna cosa, i que era tràgica, però m’estimava més continuar gaudint de l’espectacle. També m’enlluernava la manera atractiva que tenia de dir les coses, encara que fossin coses estúpides, i jo aconseguia quedar-me amb la musicalitat, amb la gestualitat, amb la fesomia de com ho havia dit, i oblidava sense rencor el contingut. No hi ha res més que la passió d’un jove defensant els seus ídols, encara que sigui d’ells mateixos. 

Amb Lluís Permanyer va ser la primera persona que vaig adonar-me, i més que una decepció va ser un trauma, que la intel·ligència és una virtut que va per lliure. És temptador creure que una persona que és simpàtica és intel·ligent. Voldríem que les persones que ens atrauen fossin intel·ligents. I per descomptat és gairebé un automatisme pensar que algú que té talent, i més si té un talent molt pronunciat, ha de ser intel·ligent gairebé per força. Bé, això no és així. I malgrat el conjunt de virtuts i d’atractius que tenia Lluís Permanyer, i que era una persona que sabia moltes coses de Barcelona, i algunes molt detalladament, no era una persona intel·ligent, no era una persona que tragués conclusiones vàlides del que sabia, ni vàlides ni favorables als interessos de la Humanitat.

En Lluís Permanyer tot quedava reduït als seus límits mentals, als seus jocs de paraules, a la seva brometa escatològica, al seu manierisme amb biogiti però sense ànima. Sense ànima i sense força, sense intenció, sense caràcter. Però tot això va venir després, vaig adonar-me’n després. Jo, a partir del moment de “demanar amb picardia”, me’l vaig començar a mirar en la distància, a la redacció; pensant com podia ser que un home amb aquella presència, amb aquella manera d’estar, fos capaç de tanta misèria i d’estar tan equivocat. Per molt que el mirava, per molt que l’escrutava, era incapaç de trobar cap pista, cap gest, cap deix que em permetés de transitar, sense exposar-me a ser injust, d’una cosa a l’altra.

La solució va arribar un matí de novembre que, de peu dret, ens vam posar a parlar a la redacció -encara la del carrer Pelai- entre Societat i Tancament, amb Esports al fons. No recordo què m’estava dient, però sí que el mirava atentament i aleshores vaig trobar el camí, perquè el Lluís, si el miraves en general és veritat que t’impressionava, però si el miraves als ulls, atentament al fons dels ulls, hi descobries la mirada del burro. Havies de mirar bé, havies de mirar al fons. I aleshores el burro s’expressava en la seva plenitud i des d’aquell burro íntim, pregon, podies trobar l’explicació de tots els altres infortunis. El burro era el fil que els cosia. I em va entristir veure-li l’ase, va ser dur, perquè als 20 anys, quan els ídols cauen, fan més soroll que quan el temps passa, i vaig forçar algunes converses cara a cara per tornar-lo a veure, i allà era, la mirada de burro que cap bigoti no podia dissimular, el burro que tornava inútil tot el que sabia i a lloms del qual votaba Inciativa, demanava amb picardia i tenia idees tan petites de la vida.

El Lluís es va assabentar que jo havia explicat a alguns companys de la redacció que per fi havia descobert per què una persona tan ben presentada com ell no n’encertava ni una. De fet, només ho vaig explicar a una persona, i de seguida em vaig adonar, veient com reia, que m’havia equivocat, i efectivament ho va escampar de tal manera que li va arribar al Lluís, que va anar a queixar-se al director i des d’aquell dia no em va parlar més, ni tan sols per preguntar-me si allò que li havien explicat era cert.

Al cap dels anys, el director de llavors, Joan Tapia, em va explicar que efectivament el Lluís va entrar molt enfadat al despatx i li va explicar que jo anava dient que, tot i que el seu aspecte general era molt interessant, si li miràvem ben al fons dels ulls, hi descobriríem la mirada del burro. I que esclar, sent el director havia de posar pau i rebaixar la tensió, i és el que va fer; però no es va poder evitar mirar el fons dels seus ulls i bé, per respecte i afecte al Joan, el que hi va veure val més que us ho expliqui ell.

Lluís Permanyer va ser un home fet de febleses i que, agradar de veritat, va agradar a les persones tan febles com ell. La immensa majoria dels altres va preferir gronxar-se als seus bigotis, sabent com jo que ben endins alguna cosa grinyolava, però amb massa mandra vital i deixadesa intel·lectual per prendre’s la molèstia de mirar.