Josep Maria Virgili reflexiona sobre l’ús de la llengua en una secció a Ràdio Estel i un compte a X. Li diuen Mestre Virgili. M’agrada Mestre Virgili. Em fa pensar. La seva línia és defensar el català desinterferit del castellà. Em sembla una manera provinciana, acomplexada d’entendre la llengua i la vida. Una manera catalana. Però fa temps que he après a relacionar-me d’una manera profilàtica amb les meves opinions i el que m’importa és el que m’interessa.
I qualsevol reflexió sobre l’ús del català, qualsevol element que em faci pensar sobre l’ús que en faig, l’agraeixo, independentment de si després l’incorporo o no a la meva manera d’escriure. Sóc per tant un gran partidari de Mestre Virgili i em pesa el petit Jaume Salvanyà, que ha escrit un article a Núvol atacant-lo. Diu Salvanyà que Mestre Virgili és un llepafils, que s’inventa algunes de les coses que diu, i que crea inseguretat als usuaris de la llengua.
Jo no sé prou teoria del català per entrar en debats lingüístics però sóc el millor articulista en català i puc dir que els debats no creen inseguretat sinó coneixement i llibertat. La llibertat sense coneixement no és llibertat sinó el pipí que fa el gos a la cantonada. Una llengua que no hi pensa ningú, que ningú no la força fins fer-la sagnar, una llengua que no es depura, una llengua que no es barreja, és una llengua morta. Ens inventem les coses? Per descomptat que ens les inventem. Una llengua amb Mestre Virgili és una llengua viva, una llengua amb Mestre Puyal és una llengua viva, una llengua amb Mestre Pla Nualart és una llengua viva. No conec Jaume Salvanyà però estic convençut que també fa aportacions de molt de mèrit en l’àmbit concret de la seva competència. Ara només cal que eixampli una mica els seus límits mentals i entengui que el debat no és mai perillós, i que el perill és que no n’hi hagi. Tenir raó és un relíquia, tenir raó és irrellevant, pobre, i hem de tensar la llengua en l’ús i en la reflexió, en la curiositat, en el risc intel·lectual d’entendre l’altre.
M’agrada la barreja si és conscient, m’agrada la puresa si és culta, intencionada, “ideològica” -si és que podem dir-ne així- i qualsevol debat ajuda l’escriptura més conscient, més rica.
Mestre Virgili té una innocènia que el protegeix. És dolent qui fa mal a Mestre Virgili. Mestre Virgili em recorda Jordi Mir, editor que fou dels programes Joaquim Maria Puyal. No és que Mestre Virgili editi els meus articles: de fet, no ens coneixem, però m’acompanya. No havia trobat mai el moment de donar-li les gràcies i m’agrada poder fer-ho ara.
Les Nines 