Arribo al Grup Godó per atendre assumptes de la màxima importància i veig Ferran Casas i Javier Melero fent un cafè a la terrassa dels baixos de l’edifici. És una terrassa lletja i que tot ho enlletgeix. Les persones, la vida que hi passa. Però el drama no és la lletjor, en aquesta taula, sinó la poca feina de tots dos. Hi ha un món que ha caigut, a Catalunya. El món dels digitals independentistes, el món dels advocats amb els clients condemnats i que a sobre es permeten d’escriure llibres per donar-los lliçons. Un món hipòcrita, un món insincer, d’aprofitats sense guany, de diners que vénen i van sense cap goig i que al final sempre són nostres. Va haver-hi un temps en què Javier Melero semblava un bon advocat. Bé, a mi m’ho semblava. I al final, al seu patrocinat i a Oriol Junqueras els van cuare els mateixos anys, i mira que Andreu Van den Eynde (i Adroer) em semblava un gran idiota. Ara Melero treballa per a un bandoler amb el nom de José Ángel González Franco, investigat per les extravagants i sospitoses factures que li va pagar Josep Maria Bartomeu quan va ser president del Barça.
Ferran Casas és el tipus de persona que només en puc escriure en un blog com aquest perquè si ho fes al Diari de Girona i ja no diguem a l’ABC hauria de gastar tres quartes parts de l’article explicant qui és Ferran Casas i sobretot per què m’ocupo de la seva vida. No és de la seva vida exactament, que vull parlar-vos, sinó de com el que representa ha estat fondament vençut. Tantes lliçons, tants diners que, en nom de la causa, la trajectòria d’aquest home, i de tants homes i dones com ell, ens ha costat. Estem parlant de milions d’euros esmerçats -jo diria que clarament malversats-, en una causa que ja es veia d’entrada que no podia anar enlloc, entre d’altres coses perquè aquests eren els intel·lectuals que ens havien de dir com fer-ho. Quina soldadesca!
I allà els he trobat, tots dos, fent com si res. Mira que n’hem vist, de coses, des de 2017. Però ni he vist que Melero es disculpés amb Quim Forn, ni he vist que Ferran Casas tornés els diners de les subvencions. Tot el contrari. L’un fa llibres i tertúlies insultant els independentistes, que tan generosament van pagar-li, i l’altre encara demana, i demana molt, per continuar publicant les seves idees mortes pagant-ho nosaltres. Quina barra! Dimecres al sol de dos desaprensius que no han tingut cap pietat amb la bona fe dels altres. Catalunya no guanyarà mai res mentre les derrotes se celebrin igual -i encara més- que les victòries.
Melero i Casas. Podríem fer-ne un programa. Els prefereixo morts, és cert. Bé: mortets, no cal posar-nos tràgics, encara que sigui una mort tan cara; els prefereixo ocisos, dimecres al sol, que no pas que se n’haguessin sortit. Esclar. Però m’estranya que no sentin la necessitat imperiosa de disculpar-se. M’estranya que no sentin vergonya i que perseverin en la malícia i la mediocritat que els ha dut fins aquí. No ho puc entendre. Abans d’anar a dormir no pensen en quina mena de dia han viscut? No revisen la seva conducta? No tenen un marcador intern que els diu si el que han fet ha valgut la pena o ha estat nociu? No. No s’adonen el mal que ha fet.
Per això el mal, i no la befa de dos poca-pena perdent el temps en un bar horrible, és el tema real d’aquest article. El mal que fan persones no necessàriament dolentes, però sí poc intel·ligents i fanàtiques. El mal que es propaga potser sense voler, el mal i l’arrogància dels qui el fan i no rectifiquen mai encara que només vegin devastació al seu voltant. Ferran Casas i Javier Melero encarnen aquest mal, difonen aquest mal, dificulten la convivència i la vida amb aquest mal, i veure’ls em recorda el pou fosc d’on venim, i just quan estic a punt d’indignar-me perquè no hagin hagut de pagar cap preu, i al damunt hagin fet l’agost, penso que precisament aquesta trobada en aquest lloc fosc és la mena de victòria a què hem d’aspirar en un país tranquil, endreçat, civilitzat, no gens excitat i que guarda el seu lloc per a tothom.
Les Nines 