Aquesta fotografia devastadora, indignant, feriodora, correspon a divendres. Jo ja fa temps que no hi vaig, però quan duia la Maria a l’escola -ara la deixem a l’estació de Sarrià- aquest racó era el meu racó d’esmorzar, forn de Santa Eulàlia, Major de Sarrià, una mica per sota de la Ronda de Dalt.
El que surt a la imatge és Pere Monje, que també és client del forn. Hi va a la mateixa hora que jo, tornant de fer pixar el gos al parc de Joan Reventós. Ell també té la seva taula, entrant a mà dreta. Una taula recollida però que no té el prestigi de la meva. La setmana passada -per raons d’empresa, com sempre- vam tornar a pujar la Maria a l’escola, de manera que dimarts vaig tornar al forn, i allà era el Pere, a la seva taula, perfecte, no ens vam dir res perquè ara passa per unes dificultats i no vaig voler causar-li destorb. Estava molt concentrat llegint el diari.
Dimarts, dimecres, dijous, cada dia la mateixa escena. El Pere a la seva taula, jo a la meva. Jo arribava abans, i marxava també abans que ell, passant just per davant seu, a no més d’un metre; i ell em notava, ell em pressentia, al servei quan dissimula els ulls se’ls tornen dos clots de por.
I divendres, vet aquí aquesta fotografia. El vaig veure des del carrer i vaig començar a caminar amunt i avall de Major de Sarrià, amb ganes de prendre un tipus de represàlies que ja es veia que no anaven enlloc, però no per això amb menys ganes. El Pere assegut al meu lloc amb l’arrogància del maitre que es creu més important que els clients. El Pere, tutú moral i filigrana, la mala llet de la botiga d’ungles. Va ser llarg i encara dura l’avió de San Pablo.
El que ens passa no ens passa perquè sí. Hi ha una llum que ens ha dut fins aquí. Avui és dilluns i el Pere no hi és perquè Via Veneto dilluns no obre i ell es lleva més tard. Esmorza al llit, potser. Que dilluns Via Veneto tanqui és un atac a la Civilització encara pitjor que els dies que obre. Que home blanc, europeu, adult, seriós, canviï d’hàbits perquè aquell dia no obre el negoci és un aberrant desordre moral.
Va haver-hi un temps en què Via Veneto era més casa meva que les meves quatre parets. Va ser una bonica història d’amor que va durar més de quaranta anys. Després del covid, el servei es va rebel·lar contra els clients, les converses a les taules i als reservats van deixar de ser privades -i el Pere sap com, quan, qui i a canvi de què- i ara tanquem dilluns, juguem al joc de les cadires amb els clients, i en lloc de reaccionar com homes en un món d’homes, anant de cara a discutir la veritat, i resolent-la, reaccionem com la pols acrílica amb el monòmer i entre tu i jo tot és un bosc d’ungles falses i molt llargues.
Les Nines 