Javier de la Rosa tenia el problema que el seu cunyat Alfonso Maristany, llavors president de Grand Península, el que després va ser Port Aventura, no treballava gaire, per no dir que no treballava gens; i quan el 1991 Juanjo Folchi i Manuel de Prado y Colón de Carvajal li van demanar que contractés Carles Vilarrubí de conseller delegat, ho va fer de seguida. Primer, perquè Javier fa sempre el que els seus amics li demanen i després perquè l’aterratge als llocs i a les persones de personatges com Vilarrubí és sempre molt dolç. Es posen immediatament a la disposició del nou patró, li solucionen els problemes, els professionals i els domèstics, fins que a poc a poc es van tornant imprescindibles. És que el que Jaume Giró va fer quan Brufau l’escollí de minyona: es féu soci del seu mateix club de tennis per assegurar-se queel seu nou amo ho tingués tot arreglat, el calçat i la roba, i ajudar-lo si algun dia no podia obrir la taquilla. No és que Brufau esclavitzés Giró: és que dòcilment, amaneradament, interessadament Giró es vinclava com un jonc per arribar tan avall com el seu amo pogués necessitar i tot d’una es tornava a incorporar, sempre a punt per a la següent inclinació. Els rics no veuen la comèdia: només el benefici que en treuen, i estan tan agraïts i tan contents que en poques setmanes confien cegament en el salta-taulells atent, que per descomptat té la seva agenda i l’executa de la manera més freda quan més profit en pot treure. L’agenda de Jaume Giró era substituir Fainé al capdavant de la Fundació; l’agenda de Vilarrubí era casar-se amb Sol Daurella i promocionar-se amb els seus diners.
Vilarrubí havia conegut Manolo Prado quan Pujol, d’una manera més o menys generosa i desinteressada, va donar el joc de la Generalitat a la família Suqué. Ràpidament Prenafeta li va fer veure que era una font d’ingressos massa suculenta per a un sol home, i aleshores va aparèixer, dient que venia de part del rei Joan Carles, Manuel Prado, en representació d’un grup americà expert en la tecnologia de les loteries, i Jordi Pujol fill li van fer la visita a Artur Suqué i li van dir que havien de fer una societat al 50% perquè Prado tenia la tecnologia (25%) i la família havia de participar-hi d’alguna manera (el 25 restant).
Suqué va veure l’enredada, però les ordres venien d’on venien i tot i que al principi li havien donat el negoci sencer i ja s’havia fet una idea del botí, compartir-lo continuava sent millor que no tenir-lo. I aleshores Vilarrubí, com una de les persones de confiança del president -havia estat el seu xofer i confident durant la campanya electoral- s’encarregà dels detalls i Casinos de Catalunya es va fundar el 1987. Els Suqué van odiar sempre el cinisme Vilarrubí i més quan Prado i Júnior van voler desaparèixer de la societat i van obligar Suqué a comprar-los les accions, més la plusvàlua, sense haver mai dipositat els diners. Va ser molt gros. També d’executar això, fou Vilarrubí qui se’n ocupà. Aquest era l’ambient, aquesta era la gent. Quan llegeixo els obituaris que aquests dies s’han escrit sobre el finat, penso en l’extraordinària debilitat mental de Catalunya. De les seves elits destruïdes pel mercadeig sempre a la menuda, i de les bases corrompudes pel fanatisme, el sucre i la ignorància.
Alguns anys més tard, Vilarrubí començà a donar sopa a la secretaria de Sol Daurella perquè li digués quins Ponts Aeris prenia, i comprava el bitllet del costat per fer-se el trobadís, fins que va trobar la manera de consolar, de tenir cura i d’enamorar una noia sola, extraordinàriament rica, i llavors una mica trista per com alguns aspectes de la seva vida li havien anat. És una manera de fer. I tot i que a Jaume Giró de seguida se li va veure el llautó, a Carles Vilarrubí cal dir que li va anar molt bé durant tota la vida i que va ser capaç de fer creure gairebé tothom que en realitat era era la seva mascarada.
El que va fer Vilarrubí amb Javier de la Rosa va ser més o menys el mateix que va fer sempre amb tothom: va ser molt afectuós, fins que en un determinat moment havien d’arribar a Grand Península uns avals de la Generalitat per valor d’uns 5.000 milions de les antigues pessetes. En una primera remesa van arribar avals per 4.000 milions amb la promesa que la resta trigarien només uns dies, però com que feien falta els diners i De la Rosa els tenia, els avançar i posteriorment retirar quan els avals finalment arribaren. Vilarrubí aleshores va deixar d’anar a treballar, va tancar-se a casa, i sabent que mentia va dir que en realitat de la Rosa havia robat aquells 1.000 milions. Al cap de 14 anys va haver-hi el judici pertinent i De la Rosa va ser clarament exonerat, però el mal ja estava fet. Va ser per aquest assumpte, recordem-ho, que el jutge qui ho va posar Javier de la Rosa a la presó. Vilarrubí tenia el que volia: havia quedat com un heroi de la integritat essent tot el contrari, havia fet caure l’empresari més important del moment, i es consolidava com la referència econòmica de l’entorn de Convergència, sempre de bracet dels fills del president..
Javier de la Rosa no va entendre gaire la jugada, no va entendre gaire per què Vilarrubí va tenir interès a trair-lo d’una manera tan aparatosa i damnificant. L’hi va explicar Macià Alavedra: Javier havia fet sempre el que el president li havia demanat, però del fill no en va voler saber mai res ni es va plegar a fer cap negoci amb ell. Vilarrubí, a les ordres de Júnior, va desfer-se d’un sol cop d’aquest inconvenient.
La mort fa estralls entre els comentaristes poc compromesos amb la vida. Mai no ho viuràs bé si penses que la mort és una claveguera. No estimes la vida i per això menysprees la mort disfressant-la de prostituta i només cal canviar la careta del personatge que ha traspassat. Ha estat un escàndol de proporcions mai no vistes la filera d’elogis que s’han publicat de Carles Vilarrubí l’endemà de la seva mort, bona part d’ells escrits per persones que coneixien de sobra la seva trajectòria. S’ha dit de Carles Vilarrubí que va ser un empresari quan en realitat no va emprendre mai res i tot el que va fer va ser utilitzar els diners de la seva dona per a la seva promoció personal. S’ha dit també que va ser el vicepresident de la banca Rothschild la qual cosa és tècnicament veritat però a la pràctica l’única cosa que feia era fer de comercial d’aquest banc per a què els catalans rics obrissin comptes a Suïssa. Catalunya no és aliena a aquesta mena comiats. Vull dir que la sort de Catalunya no és aliena a què a Carles Vilarrubí se’l consideri un filantrop i un patriota.
Les Nines 