Les Nines

Entra Rafa Ramos al Dry Martini i jo no el conec. El llegeixo però no el conec. No el conec? No puc dir que el conec, però forma part de la meva vida, de la meva geografia sentimental. I no per la lectura. Jo sempre us dic que hi ha coses molt més importants i profundes que llegir. I no em feu cas però no m’importa.

Rafa Ramos és el corresponsal de La Vanguardia a Londres i a Joaquim Maria Puyal tampoc no el vaig conèixer llegint. 

No sé si es pot esprémer més una persona del que jo he espremut el Quim. Esprémer vol dir esprémer, la seva vida, la seva feina, les seves vivències, les públiques i les privades. Un dia em va voler fer un regal i interpretant els sentiments i els anhels d’aquest poble va dur-me a passejar pel seu barri d’infant, explicant-me on era l’escola, la botiga on treballava el seu pare, casa seva. Si miro la meva vida veig la vida del Quim, el que diu el Quim, el que pensa el Quim, el criteri que fa servir el Quim per aproximar-se a aquesta cosa o l’altra. De petit em sabia la matrícula del cotxe del Quim, l’esperava per veure’l entrar a la cabina de l’Estadi i cada vegada quedava molt impressionant. Tinc la meva vida i la vida del Quim. El que a mi m’agrada i el que li agrada al Quim, i quan faig les coses em demano què pensaria ell i m’agrada pensar-hi i després preguntar-l’hi. La meva llista d’èxits és afinar en aquests encerts. 

Tornant al Rafa, el Quim no es relaciona amb el món a través del mòbil. No vol que tothom tingui un dret indiscriminat a interrompre’l i precisament perquè creu en el valor de cada conversa procura no tenir-ne cap de banal. És la seva manera de respectar-se i també de respectar els altres. Les estones viscudes amb el Quim no són intercanviables i no s’assemblen a les altres. El dia del gol de l’Iniesta el president Laporta ens havia convidat al desplaçament a la meva dona i a mi. Han passat quinze anys i moltes coses entre el president Laporta i jo. Massa coses i a la vegada tot sembla tan recent. L’abisme de quinze anys i quinze anys passen tan ràpid que sembla que haguem estat somiant. 

Li vaig dir al Quim de sopar al Nobu després del partit i em va dir que no podia i vam quedar una estona a la tarda, a l’Sketch de Pierre Gagnaire. Quan ens vam veure li vaig preguntar amb qui havia quedat per sopar i em va respondre que no havia quedat amb ningú però m’ho va dir rient i jo no sabia per què reia. Sabia que si reia era per alguna història curiosa però no vaig ser capaç d’endevinar-la fins que me la va explicar.

-Soparé amb Rafa Ramos.

-Doncs, Quim, sí que has quedat amb algu. Has quedat amb el Rafa.

-Soparem però no hem quedat.

La història, molt del Quim, i per tant molt meva, és que en algun moment de 1994, quan el Rafa va assumir la corresponsalia de Londres, va anar a veure el Quim a la cabina de l’estadi -no recordo quin- i des d’aquell moment, qualsevol partit que el Barça jugava no només a Londres sino a tota Anglaterra, es repetia la vella escena i sense necessitat de dir-se res els dies previs, el Rafa sempre hi era i a la sortida sopaven plegats. Jo he crescut amb aquesta història, amb la màgia d’aquests història, la meva vida i la vida del Quim, i encara que jo no coneixia Rafa Ramos, quan el veig entrar al Dry corro a saludar-lo i abraçar-lo amb el respecte, la veneració i la joia amb què abracem els herois del nostre imaginari si algun dia podem veure’ls i tocar-los. 

Ens relacionem amb les persones però també amb les històries, amb les llegendes, amb les grans cròniques de les batalles de tots els temps. Artús, Ginebra, Lancelot, els cavallers de la piràmide. No coneixia Rafa Ramos però feia molts anys que era a la meva vida, que era la meva vida. La història era entre ell i el Quim, però jo n’era el dipositari, el marmessor, el cònsol honorari i quan miro els meus anys penso que he estat això: els ídols venerats llençats a l’aire violent del meu escriptori. Les espases ja una mica esquinçades però espero que encara ens quedin una nit o dues abans no ens engoleixi la màscara del xàfec.