Només i molt breument volia dir que em sembla un escàndol de cinisme i baixesa el tractament que ha fet la premsa catalana de les de moment indemostrades acusacions a Julio Iglesias. Les gravíssimes descortesies que he escoltat, sobretot a la ràdio, atacant l’artista i la presidenta Ayuso per defensar-lo, no guarden proporció amb els nostrats casos que sí que han estat demostrats, i convenientment silenciats amb el pagament de desenes de milers d’euros. Ai, si algun dia ho expliquéssim tot. No crec en l’i tu més, però em sembla que no podem linxar els altres per pecats que també hem comès, o que podríem cometre donades les mateixes circumstàncies. Tampoc no em sembla prudent donar per absolutament certes informacions que surten d’Univisión, una cadena que va competir pels drets de la sèrie sobre la vida de Julio Iglesias, i que just quan va perdre, va començar aquestes “investigacions”; igualment hauria de donar-nos una pista que el diari que se n’ha fet ressò ha estat elDiario. Però sobretot, abans d’encendre la pira, hauríem d’aplicar el sentit comú i la intel·ligència i pensar si realment és creïble que l’any 2021 algú pugui ser obligat a llepar el cul o un penis si no és sota segrest, tortura o d’altres formes de violència. Si hi ha edat adulta, consentiment i transacció, ens hauríem de preguntar on és el delicte; i si no hi ha hagut violència ni segrest, i aquestes noies van acceptar de fer-se la prova de la sida i d’altres malalties de transmissió sexual abans de ser contractades, no ens hauria de costar tant -vull dir intel·lectualment- d’arribar a la conclusió que tenien prou elements per entendre, i de manera inequívoca, el tipus de feina que estaven acceptant, amb la corresponent retribució, propines incloses. Hi havia propines? Esclar que n’hi havia.
Amb les lliçons hem d’anar amb compte perquè tard o d’hora truquen a la porta i és que venen a reclamar-les. Amb les acusacions d’agressió sexual hem de tenir la prevenció que hi ha un moviment -com el de la memòria històrica- que mira de reescriure la Història i continuar jugant partits que fa anys que van acabar-se i amb un resultat concret i demolidor. Destruir Woody Allen, Kevin Spacey, Joan Ollé, Lluís Pasqual, Michael Jackson, Plácido Domingo, Adolfo Suárez i tants i tants homes que han tingut èxit i glòria, i que ara resulta que hem de cancel·lar-los per fantasmes del passat que ningú no sap d’on surten i que a més a més no solen generar sentències condemnatòries -de vegades, ni tan sols denúncies degudament formalitzades- és una forma de ressentiment, de perdedors que busquen en el linxament el seu lloc al relat, mirant de desmentir qui va ser millor que ells per justificar, consolar, calmar llur mediocritat per la via ben vulgar de desacreditar fraudulentament la genialitat aliena.
Tothom que no sigui un retardat mental ha d’entendre que aquest cas, com tots els altres, acabarà amb un pagament de part de l’artista i la retirada dels càrrecs. Algú que cobra és algú que cobra, i molt especialment quan el que hi en joc és la teva dignitat. Per tant, tots aquests escarafalls tan propis de la hipocresia catalana, aquesta covarda manera de linxar els que són millors de pura enveja, hauria de fer-nos més fàstic i tenir menys adeptes, ni que només fos perquè la puresa no existeix, el sexe sempre és obscè i embrutidor i d’escenes poc explicables en tenim tots.
Les Nines 