Manel Vidal Boix ha escrit a Vilaweb una carta a Gabriel Rufián dient-li que el troba “invotable” i explicant-li per què. L’acusa de ser narcisista, oportunista i populista, i per descomptat li retira el carnet d’independentista. Jo el vaig tornar voluntàriament i tota la vida m’he quedat amb la intriga de qui hauria vingut a reclamar-me’l. Sempre arriba a aquest dia. Vidal Boix també li diu al president Illa de ser un cínic i afegeix que “no entén les persones”.
La gran sort que va tenir l’independentisme durant el procés és que molts votants que no havien votat mai partits d’aquesta ideologia ho van fer perquè Gabriel Rufián els va convèncer. Mentre Junts, la CUP i bona part d’Esquerra jugaven a prendre’s votants i a repartir-se drets de pertinença a l’exclusiu club de la puresa patriòtica, Rufián tornava per primera vegada permeable la frontera electoral amb Comuns i el PSC i era l’únic líder capaç d’aportar vot nou a la causa. Sense aquest populista, cínic i oportunista, no hauríeu estat quatre gats, però no hauríeu pogut presumir d’aquell recompte de vots tan notable.
Dir-li a Rufián que no és independentista, o que ja no és independentista, em sembla que és repartir carnets des d’una legitimitat auto atribuïda i en tot cas no demostrada amb mèrits que puguin considerar-se superiors. En contra del que ha fet sempre l’independentisme ortodoxe, oficial i perdedor -el de la textura moral de Vilaweb-, Rufián va donar la benvinguda a tothom que mínimament es pogués sentir identificat amb la idea, i amb aquesta benvinguda no ho vau “tenir a tocar” -com dèieu- però us hi vau apropar més del que us hi havíeu apropat mai. Vilaweb és el diari que quan Jordi Aragonès li escriu a Vicent Partal per presentar-se i poder-se conèixer-se, li respon que no es relaciona amb l’extrema dreta. Entre regalar carnets, encara que sigui potser amb massa alegria, i retirar-los per molt ressentiment, hi ha l’explicació de moltes coses, entre elles la clamorosa derrota.
Quant als retrets al president Illa. “La sotana” va ser una gran troballa i amb un gran èxit. Seria molt imprudent per part meva dir que Manel Vidal Boix i els seus companys de programa “no entenen les persones”. Per descomptat que entenen “les persones”, o pel cap baix els seus espectadors, que són moltíssims. Dir que un president que ha guanyat les eleccions en vots i en escons -ho especifico perquè és la primera vegada que el PSC ho aconsegueix- em sembla poc realista.
I més dir-li a un president que ha entès els independentistes millor que ningú, i per això els ha pogut derrotar. Si avui la independència de Catalunya sembla una broma és perquè hi ha hagut un president que ha sabut dur els independentistes al final de trajecte que la carta de Manel Vidal Boix és i representa. Illa no ha aplicat cap força ni cap “repressió” sinó que ha entès els independentistes i ha sabut donar a cada facció les armes que els calien per a què poguessin donar curs a la seva fosca, folla passió per destrossar-se.
Quan cregueu que el president Illa és gris o avorrit, anodí, o que no fa res, poseu-vos davant del mirall, vosaltres i els vostres anys de lluita. Si mireu bé, al fons hi veureu algú que riu. No és un fantasma, és el president Illa.
És veritat, com diu el Manel, que el president Illa no era partidari de l’amnistia. Jo n’he parlat amb ell. No ho era quan va dir que n’era, no ho era quan es va començar a tramitar la llei, però tot i així va afavorir el que Sánchez va proposar, i a poc a poc va anar veient que servia per recuperar la “normalitat” -aquesta paraula que tant odia l’independentisme- i la convivència. Quan alguna vegada ha dit que el temps els ha donat la raó, és perquè una mesura del seu partit ha tingut un efecte positiu. Dir-li cínic per això és tenir moltes ganes de dir-li cínic.
Hi ha un detall més personal que abans m’he oblidat d’esmentar i és que el Manel diu del president que no té paraula. Dic que és un detall personal perquè jo l’he vist de prop i he estat testimoni d’alguns compromisos que ha adquirit, difícils i arriscats. I he vist que sempre ha fet allò que s’havia compromès a fer, encara que hagués de pagar un preu personal o polític. Persones de tots els partits -i quan dic tots vull dir tots- poden acreditar que quan han tingut trobades discretes amb el president, no les ha filtrades mai, ni n’ha difòs el contingut i la seva paraula ha prevalgut fossin quines fossin les circumstàncies.
Jo no sóc un votant de Gabriel Rufián i no sé si estem d’acord en algun dels grans temes. El conec i l’estimo. Em sembla una persona especial i que fa coses especials, encara que no sempre se’n surti. Qui se’n surt sempre? Quan llegeixo com el menyspreen o l’insulten, sovint em passa que no sé veure en els autors de les invectives qualitats millors de les que veig en ell. Sí que he votat el president Illa i penso tornar-ho a fer. Em representen les seves ganes per fer un país més tranquil i més agradable. Dues ambicions menors? Recorda que sempre hi ha un mirall i que el del fons no és un fantasma.
